La veritat, que Sòcrates assumeix, no només és aquella que el nostre món es nega a integrar en l’estructura de les relacions humanes, sinó que sobretot es tracta de fer d’aquesta veritat la base i el punt de partida d’un altre humanisme, un humanisme que no s’organitzaria a partir de la separació, l’exclusió, l’escissió, sinó de l’acceptació de la totalitat de l’ésser humà, la substància del qual, la seva carn mateixa, fou maltractada, proscrita, condemnada, en nom d’un altre món, d’un Bé suprem que pertany a un altre món, mentre que en canvi Sòcrates, i amb ell Licaó, només volen aquest món, aquesta carn, mortal però també l’única que fa que l’ésser humà sigui el que és.

​

     (Dimitris Dimitriadis)  

 

​

​

Per a l’escriptor grec Dimitris Dimitriadis, una

de les formes de realitzar-se haurà estat escriure una apologia del desig (Licaó o l’Apologia del desig, un text encara inèdit) i llegir-lo i «performar-lo» amb el seu propi cos, en el marc de la Biennal d’Atenes.

 

Ell, l’escriptor marginat durant tant de temps

en el seu propi país, a causa dels seus desitjos homosexuals i de les seves posicions polítiques que es transparenten en la seva poesia, s’ha acostat prou a si mateix per parlar del desig.

 

Literatura? Sens dubte —però la literatura sempre es fa amb la vida, diu Barthes. No amb la vida passada, que es troba sumergida en la boira, en una feble intensitat, no, sinó amb la vida present.

 

La realització d’un mateix és la vida en present, aquella en què es diu per fi, potser, allò que s’ha callat fins aleshores, durant tota la vida anterior, sabent que això de «dir» es pot fer de diferents maneres. Per a Barthes, per a Dimitriadis, passa per l’escriptura; per a d’altres, per altres tipus de creació; per a tots, per alguna cosa de nou, que emana d’una recerca. El camí de la Vita Nova.

​

     (Barbara Polla, Tout à fait homme)

​