
LICAÓ. Apologia del desig
Dimitris Dimitriadis
«Per a l’escriptor grec Dimitris Dimitriadis, una de les formes de realitzar-se haurà estat escriure una apologia del desig, Licaó»
(B. Polla)
«La meva ment no era ment l’havia ocupat l’havia suplantat la consciència de les sensacions que em feia
participar mut però obert com un acolliment de sentiments amb tot el meu cos present
En el meu cos hi havia l’ofrena l’ofrena que havia triat
Sòcrates en mi per ser l’únic dels receptors
de la seva veu »
(Licaó. Apologia del desig)
«La veritat, que Sòcrates assumeix, no només és aquella que el nostre món es nega a integrar en l’estructura de les relacions humanes, sinó que sobretot es tracta de fer d’aquesta veritat la base i el punt de partida d’un altre humanisme, un humanisme que no s’organitzaria a partir de la separació, l’exclusió, l’escissió, sinó de l’acceptació de la totalitat de l’ésser humà, la substància del qual, la seva carn mateixa, fou maltractada, proscrita, condemnada, en nom d’un altre món, d’un Bé suprem que pertany a un altre món, mentre que en canvi Sòcrates, i amb ell Licaó, només volen aquest món, aquesta carn, mortal però també l’única que fa que l’ésser humà sigui el que és.»
(Dimitris Dimitriadis)