LICAÓ. Apologia del desig

Dimitris Dimitriadis

«La meva  ment  no era ment  l’havia  ocupat  l’havia  suplantat  la consciència de  les sensacions  que em feia
participar  mut  però obert  com un  acolliment  de  sentiments  amb tot el meu  cos  present

En el meu  cos  hi havia  l’ofrena  l’ofrena que havia triat
Sòcrates  en mi  per ser  l’únic  dels   receptors
de la  seva veu »

                                                       (Licaó. Apologia del desig)

​

​

«La veritat, que Sòcrates assumeix, no només és aquella que el nostre món es nega a integrar en l’estructura de les relacions humanes, sinó que sobretot es tracta de fer d’aquesta veritat la base i el punt de partida d’un altre humanisme, un humanisme que no s’organitzaria a partir de la separació, l’exclusió, l’escissió, sinó de l’acceptació de la totalitat de l’ésser humà, la substància del qual, la seva carn mateixa, fou maltractada, proscrita, condemnada, en nom d’un altre món, d’un Bé suprem que pertany a un altre món, mentre que en canvi Sòcrates, i amb ell Licaó, només volen aquest món, aquesta carn, mortal però també l’única que fa que l’ésser humà sigui el que és.»

                                                                 (Dimitris Dimitriadis)

«Per a l’escriptor grec Dimitris Dimitriadis, una de les formes de realitzar-se haurà estat escriure una apologia del desig, Licaó»

(B. Polla)