Estem convençuts que Albert Arribas té coses a dir i que  la seva és la recerca d’un mon propi, d’una poètica que transcendeixi l’obvi i aprofundeix en l’estat d’ànim de l’individu o de la col·lectivitat. Però també estem convençuts que en aquest Selecció no ha trobat la manera intel·ligible d'explicar-se. Sembla que Arribas es desentén del tot de l’espectador amb l’esperança que s’avingui, sense entendre res, a l’experiència d’un viatge qui sap on, com qui mira una obra d’art contemporani d’aquelles que necessita 'background' per apropar-s'hi. El cert és que ja fa molt de temps que no ens preocupa qui és Godot perquè tots estem en cruïlles habitualment tot esperant, o desitjant..., que és l’espera més anguniosa.

​

L’obra utilitza el pretext del viatge d’una selecció nacional d’un esport minoritari per parlar, creiem, del desencant d’una generació de joves, i no tan joves, que o no han sabut o no han pogut decidir sobre el seu present i a qui el futur pinta negre. Europa és aquí el paisatge per on es mouen quatre joves en una gira de preparació per un partit suposadament important.

​

Selecció és un text volgudament hermètic pel que fa a les seves intencions i amb algunes petites contradiccions (per què TV3 aniria a cobrir un partit de la selecció espanyola?). No obstant, la posada en escena de l’autor és clara i hàbil pel que fa a la gestualitat i el maneig del tempo i ens ofereix unes notables interpretacions que omplen de llum la vulgaritat i l’avorriment. Albert Part, Jordi Collet, Joan Solé i Alberto Díaz creen quatre perfils molt genuïns gairebé sense vímets en un espai escènic molt ben aprofitat. A la fi, un experiment poc encertat.