Des de l’interior d’un autocar estacionat en diferents espais de trànsit, assistim a les converses casuals entre quatre suplents de la selecció d’hoquei patins al llarg del seu viatge a Alemanya per jugar la final de la Copa d’Europa.

 

La selecció començarà el viatge amb una eufòria justificada que s’anirà modulant a mesura que s’apropi el dia de la final. Un periple una mica més llarg del que hauria estat estrictament necessari, que l’equip aprofitarà per enfortir-se, beneficiant-se d’unes petites vacances conjuntes —amb visites de rigor incloses, des de la cúpula de Barceló a Ginebra, fins a les fonts del Danubi o el camp d’extermini d’Auschwitz.

 

Un viatge carregat d’emocions col·lectives, però vist sempre des de la rereguarda, per part de quatre joves que aviat deixaran de ser-ho, i encara no s’han adonat que el seu futur cada cop té més a veure amb un present cada dia més real i que ells mateixos no han acabat de construir mai amb la contundència de les seves il·lusions.