Presentació del director

La tardor 2014 Feliu Formosa celebra vuitanta anys. Ja n’han passat cinc des de l’estrena a la mateixa Sala Petita de l’espectacle Present vulnerable, d’Andrés Corchero i Rosa Muñoz, en el qual els coreògrafs de la companyia Raravis rellegien el dietari homònim de Formosa i el seu poemari Cançoner. Dos textos escrits trenta anys abans, agermanats no només per la seva data de redacció, sinó sobretot —em sembla— perquè tots dos actuen en definitiva com a oficiants d’un dol prou conegut en la trajectòria de Feliu Formosa, després que aquest perdés la seva primera dona, Maria Plans.

 

Crec que el dietari Sala de miralls, l’últim volum publicat de Formosa, també té un germà poètic que l’il·lumina i alhora el problematitza delicadament: el poemari Centre de brevetat. A pesar que fer afirmacions sobre autors que encara són vius sempre pot resultar perillós, m’atreviria a dir que aquest recull de poemes —escrit pocs anys abans de Sala de

miralls— és una revisió radical de tot el seu llegat que, en certa manera, l’invalida i alhora el revalida definitivament.

 

El dietari Sala de miralls em sembla una reflexió extraordinària sobre la cultura, amb la mirada clavada obsessivament en les portes —cada cop més obertes— d’aquell mirall que no sempre reflecteix allò que hi voldríem veure reflectit. Evidentment, no vull entendre per «cultura» l’estat més o menys institucionalitzat del llegat indiscutible d’una generació que amb el seu esforç titànic —jo diria que gairebé prometeic— va atrevir-se a robar el foc dels déus per portar-lo a un país que tot just sortia de les tenebres, encara que després aquest foc de vegades hagi servit per cremar memòries que podrien haver estat molt més que combustible circumstancial. Feliu Formosa és, sens dubte, un dels principals representants d’aquesta generació que va saber organitzar la verema cultural de la Catalunya democràtica, i avui —no sé si més que mai— la lucidesa de la seva mirada resulta reveladora, fins i tot incòmoda.

 

A Sala de miralls, Formosa escolta el segon moviment del Concert per a piano i orquestra núm. 20, de Mozart, i pensa: «això voreja l’abisme». Quan els francesos confronten un mirall de cara a un altre, diuen que els «posen en abisme», perquè de sobte cada mirall es veu enfrontat amb els seus propis abismes. L’últim dietari de Feliu Formosa posa en abisme la memòria del poeta —en un país on cada nova generació té una certa tendència genètica a esborrar dels seus imaginaris els rastres de les generacions anteriors— i, sobretot, posa en abisme la seva realitat present —que malda per continuar fent soroll, a la vegada que sent com a màxima aspiració trobar per fi la connexió profunda amb el silenci.

  • Facebook - Grey Circle
  • Twitter - Grey Circle
  • Instagram - Grey Circle

© 2020 by Centaure Produccions, Barcelona