La mirada de Feliu Formosa sobre la família ha donat algunes de les pàgines més belles de la literatura catalana. Una veu incòmoda, senzilla, madurada, sobre la responsabilitat envers aquelles persones més properes, el desig a dins i a fora del nucli familiar, les emocions per les pèrdues, i les pèrdues de les emocions. La vida privada i la vida pública, el poeta i l’home de teatre, el gestor cultural i el ciutadà anònim, l’agitador artístic i l’inadaptat social.

​

L’excusa del seu vuitantè aniversari era una bona ocasió per rellegir escènicament els esglaons finals de la trajectòria d’aquest gran poeta i traductor, per acostar-nos a la força d’una veu cada cop més allunyada dels sorolls estridents d’un món que no té gaire interès a recordar-se d’aquells que van contribuir a fer-lo tal com és, i que ara només s’hi senten fora de lloc.