El Teatre Nacional de Catalunya estrena a la Sala Petita Sala de miralls, un espectacle singular creat a partir del dietari homònim i el poemari Centre de brevetat, de Feliu Formosa. És una perleta estranya que tan sols es podrà veure tres dies (del 28 al 30 de novembre), i que interpreten Oriol Genís, Marta Ossó i Mònica Almirall. Els creadors han estat els dramaturgs Esteve Miralles i Albert Arribas. Aquest ha assumit també la direcció. Ahir vam tenir el privilegi d’assistir a un assaig general. Intentarem

—sense fer spoiler— fer-vos agafar tantes ganes de veure-ho com vàrem sortir tots de repetir, ja amb l’escenografia definitiva.

​

El primer que ens va sorprendre —sense saber si formava part del muntatge o de l’assaig— va ser assistir a un preescalfament de les dues actrius: treballaven la veu, els accents, els moviments... Feien tota mena de gimnàstica... complicadeta, sí. L’escenografia, no definitiva, eren dues taules juntes, amb molts termos de cafè, magdalenes i un munt de tasses. I raïm.

​

I va començar el joc: les noies agafaven les tasses, que portaven de la taula al terra, amb els peus. Més endavant, el que va anar al terra van ser uns plats, que anaven omplint —ahir— d’aigua. I ja no dic res més. Tot aquest joc escenogràfic va in crescendo, encara que, paradoxalment, comença amb més confusió i més moviment que al final. Però no paren mai de transformar-nos l’horitzó que tenim al davant.

​

Un gran poema visual que acompanya les paraules de Feliu Formosa, que recita en un llarg i impactant monòleg l’Oriol Genís. Si bé ja s’ha dit que la mirada de Feliu Formosa sobre la família ha donat algunes de les pàgines més belles de la literatura catalana, estem en condicions de confirmar-ho. Preciós el relat sobre la vida privada; sobre la filla deficient de la seva companya; sobre les seves dues filles: la ‘famosa’, l’Esther, actriu i cantant, i la Clara, que «gairebé ningú la coneix», i és traductora, com ell. Totes dues són filles de Maria Plans, com veieu, molt més que un teatre de Terrassa.

​

I així anem aprenent moltes coses, ens emocionem, somriem, anotem frases per reflexionar... Feliu Formosa es despulla, se sincera, va desgranant episodis de la seva vida —fins i tot anades al teatre a veure obres que ha traduït i l’efecte que li ha fet l’opinió dels crítics. Escoltem la vida privada i la vida pública, el poeta i l’home de teatre, el gestor cultural i el ciutadà anònim, l’agitador artístic i l’inadaptat social.

I en Genís se’ns acosta, amb la cara trencada d’emoció.

​

Segons el programa de mà: «L’excusa del seu vuitantè aniversari sembla una bona ocasió per rellegir escènicament els esglaons finals de la trajectòria d’aquest gran poeta i traductor, per acostar-nos a la força d’una veu cada cop més allunyada dels sorolls estridents d’un món que no té gaire interès a recordar-se d’aquells que van contribuir a fer-lo tal com és, i que ara només s’hi senten fora de lloc.»

​

No puc explicar més. Mireu les fotos.