El dramaturg i director Albert Arribas és un jove amb una sensibilitat especial, que prova nous camins sent molt fidel al gust per la paraula dita. Des d’avui i només fins diumenge fa una mena d’antihomenatge a Feliu Formosa, un poeta, dramaturg, traductor, actor i també dietarista (com reivindica l’espectacle, tot i que l’atribut no figuri a la Viquipèdia, encara) a la Sala Petita del TNC. A Sala de miralls, les actrius ja estaran movent-se per escena abans que entri el públic. I quan se’n vagi, tindran ben bé una hora de neteja pendent. Aquestes dues ànimes són com la de Feliu Formosa: sempre hi és, tot i que sovint sembli invisible. Ell, de fet, compta contínuament les absències d’ara i de demà.

​

La primera filera està reservada, aparentment, al protocol, però continuarà buida. El mirall que evoca el títol del dietari de Formosa serà un recurs habitual a l’escena. Així, la pantalla projecta imatges inverses, com si fos un mirall, i hi ha imatges poètiques a fons d’escena que busquen aquell reflex de la llum, tan captivadora per a un poeta. Però en comptes de ser un recull de versos dansats, que col·lapsarien el quadre de bellesa, les accions són més aviat rutinàries, vulgars (escriure amb salsa de quetxup o ensenyar l’escalfament actoral). 

 

La peça guanya narrativitat amb la paraula de l’actor Oriol Genís. Amb un to molt neutre evoca unes reflexions dures, prenihilistes, de Formosa. Sembla, en realitat, que clamar al món sexual del desig, des d’una veu adulta, és un cant a la vida, des d’una certa desesperança pel comportament humà. Genís ho expressa des d’un dolor profund, que el fa plorar, potser més que al mateix Formosa, per la mort d’antics companys. Amb la seva quietud (arrossega els peus i no mou els braços) contrasta l’acció tenaç de les dues actrius, que exploren des de la bellesa poètica l’ofegament artístic. És una peça amb voluntat de transcendir, molt més que qualsevol homenatge gastat.