«Si em busco en el record és per la pena / d’un oblit que em fa por quan alço els ulls» confessava Feliu Formosa en el poemari Semblança. Ara, gairebé trenta anys més tard, el dramaturg i director Albert Arribas presenta al Teatre Nacional un exercici similar: Sala de miralls. Un espectacle de creació a partir del dietari homònim, Centre de brevetat i Sense nostàlgia, un llibre inèdit que arribarà a les llibreries a principis de 2015 de la mà d’Edicions Proa. El muntatge, que s’estrenarà divendres a la sala petita del Teatre Nacional, pretén homenatjar Formosa en el seu vuitantè aniversari i, sobretot, rellegir escènicament els esglaons finals de la seva trajectòria.

​

«Va ser un dels representants d’una generació que va organitzar la verema cultural de la Catalunya democràtica, i avui —no sé si més que mai—, la lucidesa de la seva mirada resulta reveladora, fins i tot incòmoda» afirma Arribas en un article recollit a Núvol. Potser per això el món cultural no sembla tenir gaire interès en recordar-lo. Han passat anys i pàgines però Formosa segueix sent un outsider de la literatura catalana. «Tenim una certa tendència genètica a esborrar del nostre imaginari els rastres de les generacions anteriors» continua el director. Tot i que, com diu Esteve Miralles a Núvol, «Feliu Formosa ens fa molta falta».

​

Falten pocs minuts per les quatre de la tarda i un grup reduït de periodistes entrem a una petita sala d’assaig del Teatre Nacional. Albert Arribas ens explica l’escenografia mentre Marta Ossó i Mònica Almirall, protagonistes del muntatge juntament amb Oriol Genís, comencen a escalfar-se per assajar. Fan exercicis de veu i dicció i preparen el cos per treballar el moviment. Aquests escalfaments, que sovint romanen invisibles, resulten fascinants i evidencien, alhora, la mentida del teatre, la feina que hi ha darrere d’una escena aparentment senzilla com explicar qui és Feliu Formosa. «Vull que l’espectador sigui actiu, que construeixi la seva pròpia història i decideixi quan acaba» ens explica Arribas, després de l’assaig.

​

Mentre les dues actrius comenten el que diu i no diu la Viquipèdia, apareix Oriol Genís. Camina lentament, amb els ulls mig plorosos, aliè al que succeeix al seu voltant, com si volgués ignorar que el temps passa de pressa. No en va, tot i que Sala de Miralls és similar als dietaris anteriors, Formosa hi introdueix el tema del pas del temps i la vellesa com a llast de la seva activitat creativa. A l’assaig, així com en el muntatge, Genís, Almirall i Ossó no es toquen mai. De fet, m’explica l’actriu Mònica Almirall, van començar a assajar en paral·lel, com si fossin dos espectacles diferents, i fins a l’últim mes no van ajuntar-ho tot. «L’Albert tenia clar des del principi quin tipus d’accions i tonalitat actoral volia de nosaltres, però també hem anat construint el muntatge a partir d’improvisacions i els poemes de Formosa» continua Almirall.

​

Marxem de l’assaig desconcertats per la proposta i, alhora, profundament tocats. «L’Oriol Genís si veu que t’ha perdut, t’atrapa» em dirà, més tard Javi J. Moyano, l’ajudant de direcció d’Albert Arribas. Jutgeu vosaltres mateixos.