© 2020 by Centaure Produccions, Barcelona

 

Santi Fondevila, «El cant de la Gorgona»

(Time Out)

A El cant de la Gorgona Albert Arribas ens situa a l’habitació d’un manicomi degradat a on conviuen un exmúsic que va deixar la fama per desaparèixer i que, presumim, va ingerir substancies d’alteració de la consciència en grans dosis, i un noi de 18 anys que ha abandonat casa seva per refugiar-se en aquest espai. Tots dos busquen el silenci. La inexistència, potser. Un silenci trencat en el seu dia, fa sis mesos, per l’entrada al quarto d’una dona, Gertrudis.

El text d’Albert Arribas, traductor de Valère Novarina, mostra un autor radical en la concepció del teatre, sense concessions a l’espectador i amb un univers que defuig la complaença i que intenta dir més del que escoltem. Arribas planteja moltes preguntes sense respostes i moltes respostes sense preguntes amb la deliberada intenció de sostreure a l’espectador informació sobre el rerefons del comportament d’ambdós personatges. Per nosaltres és greu obviar com i per què el personatge absent, Gertrudis, va alterar el comportament dels pacients.

El cant de la Gorgona es cargola sobre si mateix tancant qualsevol expectativa per a què els personatges no tenen gaire a dir i tampoc no ens serveixen les seves petites reflexions «filosòfiques». La funció no aixeca el vol tot i que la direcció és minuciosa, i encara que els actors han fet seu l’estranyament dels personatges, tant Albert Prat, amb un notable repertori gestual, com Sergi Torrecilla, amb una inquietant normalitat.

 

El cant de la Gorgona és basa en la recerca del silenci i tot el que sentim és només soroll. Era això el que volia l’autor?

  • Facebook - Grey Circle
  • Twitter - Grey Circle
  • Instagram - Grey Circle