© 2020 by Centaure Produccions, Barcelona

 

Esteve Miralles, «El cant de la Gorgona a l'Espai Brossa» (Núvol)

Bones notícies: un autor teatral jove (molt jove!) que no pretén complaure, ni subjugar, ni «atrapar» l’espectador. Un escriptor que no és complaent, perquè renuncia a convertir l’obra en un parc d’atraccions dramàtiques o escèniques; atraccions seductores, atordidores, d’un atordiment sense trasbals.

I més bones notícies: un director teatral que ha armat un muntatge pensat perequè l’espectador hi posi —hi pugui posar— tota la seva capacitat de comprendre. Parlo, és clar, de l’aspiració artística més radical i necessària: la de dir «des de fora» (amb llenguatge, amb símbols) el que només passa «dins». El que només s’entén des de dins. El que només s’entén si es fa vivible. Sí, parlo d’intel·ligència, però sobretot parlo de la comprensió del dolor. Del dolor de viure.

Albert Arribas ha escrit i dirigit El cant de la Gorgona, l’obra que aquests dies serà a La Seca-Espai Brossa, fins al 7 de juliol (no badeu!, són entrades de peu pagable). I ha aconseguit que, des del primer moment (amb mà mestra), ens posem a punt per comprendre.

 

No es tracta, deixem-ho clar, d’una obra hàbil en les argúcies més o menys mecàniques d’un subtext de primera intenció. I cal celebrar-ho, perquè començo a estar embafat d’aquesta escriptura que usa el subtext com una coartada, com una mera expressió indirecta d’obvietats palmàries. És a dir: m’embafen les argúcies de simulació de sensibilitat. Per això aplaudeixo amb entusiasme la proposta d’Arribas i de l’equip artístic de La Ruta 40 i Centaure Produccions (i aplaudeixo la vintena de mecenes que els han agombolat), perquè han fet una passa endavant cap a una proposta fràgil, de retorn del llenguatge (teatral) al territori de la vivència delicada, de l’experiència no imposada.

El cant de la Gorgona conta una escena de desarticulació del món de dos companys d’habitació. Paradoxalment, brillantment, mitjançant revelacions que no s’instrumentalitzen com a simples cops d’efecte, l’avanç implacable de la desarticulació edifica el món comú; l’articula. Des de «dins», amb pes, amb veritat viscuda. I no cal explicar-ne gaire res més. Ja ho descobrireu quan hi aneu.

Les interpretacions d’Albert Prat i Sergi Torrecilla —l’un des del gest, l’altre des de l’emoció— són d’una bellesa sentida, pulcra, modesta (ambiciosa, per tant), feta de talent actoral. Per mi, la descoberta feliç de dos actors excel·lents, i molt còmplices d’una direcció precisa i conscient, valenta, gens convencional. (Quin gust no topar-se amb cap dels tics banals de la nostra escena!) I entremig, incidental, refrescant, alteradora, el retrobament amb la presència escènica singular de Sàskia Giró.

Un cantant pop retirat abans d’hora i un noi per fer que va tenir un cop de sort s’enfronten a una pèrdua incomprensible. I s’enfronten a la dissolució inevitable i a la urgència inevitable de l’estimació. Digueu amistat, o digueu amor. Estimar és perdre. L’amor més feliç és nostàlgia del que serà irrecuperable. La nostàlgia del present despulla, desarma. Uneix i separa. I les millors abraçades, les més desitjades, les més estretes, les més allargades, les més viscudes, també s’acaben.

Mirem de no mirar-la. Però la Gorgona canta, i la sentim. I és carnaval, i els pastissets, n’hi ha que són de cabell d’àngel.

  • Facebook - Grey Circle
  • Twitter - Grey Circle
  • Instagram - Grey Circle