Antonio Tarantino és segurament un dels dramaturgs europeus contemporanis més interessants i alhora més desconeguts a casa nostra. Amb una llengua pròpia molt particular, on l’oralitat aparentment espontània de la seva escriptura conté una força poètica de gran bellesa i brutalitat, Tarantino afronta les tragèdies de l’individu contemporani des del compromís ètic i polític més exigent, sense dogmatismes i amb una grandesa d’esperit humà que defuig totes les banalitzacions derivades de la societat de consum i de les rigideses intel·lectuals.

​

Vespres de la Beata Verge posa en escena un pare que ha anat a un dipòsit de cadàvers per identificar el cos del seu fill, que s’ha suïcidat. A través de la veu d’aquest home, recorrem les últimes converses que van tenir pare i fill abans de la mort d’aquest darrer, i assistim a un procés de redempció a través de la veu del pare, qui d’alguna manera “reinterpreta” la realitat del suïcidi, fent entrar el noi en una dimensió poètica que d’alguna manera cobreix el buit de l’absència.

​

El dolor extrem per la pèrdua del fill es veu reconvertit en un esforç gairebé sobrenatural de dignificació de l’existència humana a través de l’acceptació de l’alteritat i de la condició més física que metafísica de la vida, des d’una espontaneïtat tragicòmica que segurament converteix el protagonista d’aquest monòleg en un dels grans personatges del teatre contemporani. Un dolor que, en lloc de resultar paralitzador o castrador, esdevé motor de la grandesa poètica i sobretot de la grandesa ètica.