Antonio Tarantino és un savi. Un home que es dedicà a la pintura fins que a la cinquantena el seu camí artístic inicià una nova vida centrada en l’escena i en la pulsió de la paraula en l’espai.

 

El seu compromís, la seva prosòdia i el seu risc han fet de Tarantino un autor al marge de qualsevol moda ja que en ell s’hi mou un altre impuls: el de la necessitat del mite en les esferes més baixes de la societat. No és d’estranyar, doncs, que a Itàlia tots els grans intèrprets vulguin representar-lo.

 

A Vespres, un fill fuig de casa degut al conflicte que s’estableix amb el seu pare quan decideix transvestir-se i prostituir-se. Temps després, el pare viatja a una altra ciutat per recollir-ne el cos. S’ha suïcidat i no sabem perquè.

 

En escena veiem com aquest home humil espera. Mentre li fan l’autòpsia no pot deixar de parlar. Del riu incontinent de paraules en brolla un viatge al més enllà. Vol respondre les demandes del seu fill. Reconciliar-s’hi. Entendre la mort. O la vida i el seu significat. En ell s’hi barreja quotidianitat, religió, paganisme atàvic, Monteverdi i Boy George.

 

Per a Tarantino, els mites, vinguin d’on vinguin, emanen llum, conforten. Emoció pura. Teatre. El que us deia: un savi.