Jo devia acostar-me als disset anys quan vaig tenir la sort de topar amb un mestre de dues tardes, que amb el primer cafè em va parlar de Thomas Bernhard i es va oferir a llegir-se el meu primer text teatral, i amb el segon cafè va tenir la generositat de cantar-me a la cara quatre veritats que encara duc marcades amb foc a la retina.

​

Aleshores no sabia que aquell poeta —amb qui jo com a mínim compartia el nom— s’ho passava millor jugant a futbol que no pas escrivint. Ni tampoc sabia que sentia una significativa aversió per la cultura de la banalitat d’una determinada Catalunya que a mi aleshores em fascinava, i que gràcies a ell jo aviat també començaria a ordenar en la meva incipient escala de valors.

​

Deu anys després d’aquelles dues trobades que em van canviar la mirada, ensenyant-me que el més important en l’art és construir-se un gust propi —un criteri—, una actriu em va fer saber que volia treballar amb mi després d’haver vist el meu segon espectacle com a director.

​

Aquella actriu era la dona del poeta. Em va semblar que havia arribat el moment de tornar-m’hi a acostar. D’agrair a l’Albert B. aquells dos cafès (que a més havia pagat ell). Encara que en realitat fos, potser, per poder cantar-li jo ara quatre veritats.

                                                                           Albert A.