Aída Pallarès, «Albert Arribas: ‘L’art serveix per recordar-nos que ens estem morint’» (Teatre Barcelona)

Potser la dramatúrgia catalana viu un gran moment, potser les sales barcelonines comencen a recuperar les (bones) ocupacions d’abans i potser hi ha més gent que va al teatre. Però la realitat és que el teatre internacional amb prou feines trepitja casa nostra i, si un espectacle és difícil de classificar o s’adscriu en l’anomenada «creació contemporània», té les funcions comptades. Però la «cultura del hi hi, ha ha» encara no ha conquerit (tota) la Gàl·lia. Queden alguns rebels que continuen ferms al seus ideals teatrals, directors i dramaturgs que neden a contracorrent. Un d’ells és Albert Arribas. Un director amb una intel·ligència escènica extraordinària que no busca complaure ni atrapar l’espectador amb simples efectismes. Un autor i director que ens emancipa com a espectadors i ens obliga a abocar tota la nostra capacitat de comprensió per unir les peces del trencaclosques.

Després de Moro com a país, Sala de miralls i

Selecció, Arribas es tira a la piscina i estrenarà, en el marc del Festival Grec, F.R.A.U., un muntatge de set hores sobre «el festival de banalitats que el segle XXI ha propiciat sota el nom de «polítiques culturals». L’obra, guanyadora del darrer Quim Masó, està pensada únicament per ser exhibida en festivals. Mai no es podrà veure en sala. Agafeu-vos fort, que vénen corbes.

F.R.A.U. és la traducció escènica del Quadern del frau d’Albert Balasch. Un volum on el poeta barceloní —de només 45 anys— revisita la seva trajectòria i rescata i reescriu llibres com A fora (1999), Decaure (2003) i La caça de l’home (2009), entre d’altres. Una contundent reflexió sobre el sentit de l’originalitat en el món artístic que posa de manifest que, en realitat, només podem intentar fer alguna cosa acceptant que tot el que fem és un frau. I, alhora, una manera radical de reivindicar-se al marge de les dinàmiques promocionals en un món cultural cada cop més publicitari. El suïcidi artístic del poeta.

I per què el Quadern del frau? Per què no adaptar qualsevol altra obra de Balasch? Per entendre-ho, cal retrocedir uns quants anys, al moment que Albert Arribas tenia disset anys i, per aquelles casualitats de la vida, va topar amb el poeta. En el primer cafè que van fer junts, Balasch li va parlar de Thomas Bernhard i, a més, es va oferir a llegir el seu primer text teatral. En el segon —explica Arribas—, «em va cantar quatre veritats que encara duc marcades». Deu anys després, quan Balasch en portava cinc revisitant la seva obra i, quan a la sortida de Sala de miralls una actriu es va apropar a Arribas per dir-li «jo això ja t’ho he vist», va sorgir la idea de treballar junts. De treballar, evidentment, sobre la reescriptura, el sentit de l’originalitat, la repetició i el frau artístic.

Aquest F.R.A.U. de set hores sense pausa no deixa de ser, de fet, la reescriptura de Sala de miralls a partir del volum de Balasch. Un muntatge pluridisciplinari on, com en el fals homenatge a Feliu Formosa, hi cap pràcticament tot: happening, tragèdia en vers, dansa o rapsòdia postdramàtica. Ara bé, si a l’espectacle del TNC aquests llenguatges s’utilitzaven com a paròdia, a F.R.A.U. esdevenen la paròdia de la paròdia.

«L’important d’un llenguatge és el significat que vehicula però, sobretot, com s’accepta o no s’accepta el codi. I la idea que els espectadors podien entrar-hi o no és el que ens interessava i interessa a l’espectacle», confessa el director. De fet, afegeix, «la reflexió de Sala de miralls (sobre la impostura, la funció de la recepció i les expectatives generades) i la reflexió ideològica de la poesia de l’Albert van molt de la mà i era molt fàcil trobar un diàleg».

Balasch ha estat i és un autor molt radical en el seu rebuig d’un seguit de dinàmiques divulgatives i lúdicofestives a les quals sembla haver-se de sotmetre el fet artístic per encaixar en una societat cada cop més mercantilitzada. Una societat que converteix ciutadans en consumidors i on la cultura es confon amb entreteniment. On, com recorda Arribas, «se li demana al teatre un control del temps agradable». I aquesta, segons Balasch, no és la funció de l’art. «L’art serveix per recordar-nos que ens estem morint i fer-nos partícips d’un ritu col·lectiu que ens faci mal per fer-nos bé», afegeix. I aquesta radicalitat només es podia abordar de la mateixa manera. Tirant-se a la piscina i nedant a contracorrent.

  • Facebook - Grey Circle
  • Twitter - Grey Circle
  • Instagram - Grey Circle

© 2020 by Centaure Produccions, Barcelona