Jordi Bordes, «Una nova bomba a l'Ateneu Barcelonès» (Recomana)

Les bombes a l'Ateneu Barcelonès són de caire intel·lectual. Ja ho va ser el discurs que va fer Àngel Guimerà el 1895, bàsicament perquè el va pronunciar en català i fent una defensa aferrissada de la llengua i la producció catalana. Ara, el TNC dins del seu Epicentre Guimerà ha volgut rescatar aquesta acció, que tanta polseguera va aixecar a la caverna mediàtica de l'època. Avui els ditirambes fan gràcia; en aquells temps, deurien fer tremolar com un terratrèmol les tertúlies en el si d'aquesta entitat tan ben pagada de si mateixa (que ara busca renovar-se, treure's el pes de sobre sense menystenir el valor de la discussió ni la vàlua de la seva biblioteca). 

La proposta d'Albert Arribas i Ferran Dordal és ambígua. Perquè fa homenatge a la valentia de Guimerà i, alhora, el qüestiona vestint-lo amb moviments amanerats i sabates de taló. No és res més que una reivindicació (silenciosa) de la seva sexualitat que, un segle després, s'allibera. Potser el problema és que la dramatúrgia juga amb massa elements desconeguts per l'espectador mitjà. I volent ser un clam en contra de l'esnobisme, no arriba amb la claredat de discurs (que podria oferir-se en una conferència dramatitzada) al públic més profà. Així, tot sona a una nova floritura  intel·lectualoide quan, en realitat, el que intenta és acabar amb aquesta fórmula hipòcrita. La sorpresa i la sortida del to formal és la clau que han trobat Ferran Dordal i Albert Arribas per enganxar l'atenció de l'espectador. Montse Esteve salta des del públic tallant el discurs d'un Roberto G. Alonso que llueix amb llum pròpia en el paper de Guimerà ultratjat, un punt masoquista. Arribas (amb Dordal aquest cop), sempre trencant el políticament correcte, també s'enfronta a la senyera i els signes d'identitat massa superficials. Ho fa amb una ironia fina, cínica, tot posant un ventilador perquè la senyera mostri les seves quatre barres enmig d'un escenari esventrat, amb una estètica fantasiosa com aquella Tardor barcelonina de Francesc Pujols, que va pujar a escena Fèlix Pons, a La Seca el 2013.

Arribas va fer més fortuna (no van ser pocs els que es van quedar esmaperduts) en l'homenatge a Feliu Formosa, arran de Sala de miralls (TNC, 2014). Perquè salvava la imatge poètica (el desig íntim de tot poeta i dramaturg com Formosa) però cremava les formes, i increpava obertament el protocol.

Arribas, assessor literari del TNC, prepara una magna obra per al Festival Grec, Guanyador del Premi Quim Masó: F.R.A.U serà l’escenificació del llibre Quadern del Frau d’Albert Balasch, que sortirà publicat per Edicions 62 durant aquesta temporada, i on Balasch ha recollit i reescrit tota la seva obra. La proposta guanyadora és un espectacle de set hores de durada sense pausa, estructurat com si fos un festival i que combina sis espectacles autònoms amb moments parateatrals. Però també ha sabut congregar l'emoció en un monòleg d'una crua intensitat, massa desapercebut, Moro com a país (TNC, 2013).

  • Facebook - Grey Circle
  • Twitter - Grey Circle
  • Instagram - Grey Circle

© 2020 by Centaure Produccions, Barcelona