L’any 1895 Àngel Guimerà havia provocat un gran escàndol en la societat del seu temps quan va tenir l’audàcia de pronunciar en català la seva conferència inaugural a l’Ateneu Barcelonès, en una època en què els discursos oficials s’havien pronunciat fins aleshores sistemàticament en castellà. Aquell cèlebre «discurs de l’Ateneu» va ser llegit com una veritable fita política de la seva trajectòria. Un terç de segle després, l’any 1930, al mateix Ateneu Barcelonès, Salvador Dalí havia atacat els seus compatriotes pel seu sentimentalisme ranci, carregant contra «els bons sentiments del gran porc, el gran pederasta, l'immens putrefacte pelut, Àngel Guimerà».

​

Vergonya eterna parteix del discurs d’Àngel Guimerà d’acceptació del càrrec de President de l’Ateneu Barcelonès (1895) —en què es va utilitzar per primer cop la llengua catalana en un discurs oficial, per la qual cosa va esdevenir un dels mites fundacionals del nacionalisme català— entrecreuant-lo amb el discurs que va fer Salvador Dalí al mateix Ateneu (1930), per atacar des de la tarima el conservadorisme de la cultura de la seva època, i posant en el seu principal punt de mira la figura d’Àngel Guimerà i l’aura de beateria i sentimentalisme que l’envoltava.

​

Un viatge aparentment històric, en forma de fals teatre documental, per acabar descobrint en el nostre present els rastres —inesborrables— d’un passat que segurament no aconseguirà ser realment fèrtil mentre no l’entenguem i el coneguem millor.