Sóc supervivent d'aquesta proposta escènica. Vaig estar 6 hores i quaranta minuts assegut a la platea i 20 minuts prenent l'aire. No sóc gens amant de les coses alternatives que no connecten amb mi o que penso, directament, que es tracten d'exercicis d'onanisme mental al qual no val la pena dedicar-hi ni un moment. Haig de dir que l'experiència va ser molt enriquidora i que no es tracta d'un espectacle que intenti connectar amb ningú. És cert que sota un munt d'hores de treball i d'entrega aquestes set hores necessiten un esforç que l'espectador moltes vegades no està disposat a donar. He vist obres de teatre de 3 hores que m'han semblat molt més llargues que l'exercici sincer que vaig veure sobre l'escenari. A estones lligat al que passava sobre l'escenari, a estones rebent només pinzellades del que m'explicaven i a estones desconnectat. Em va recordar a la pel·lícula El castillo de Haneke. Quan s'intenta fer perdre la paciència. Quan sents que s'estan rient de tu i sents que ets molt poca cosa i que vols aixecar-te i marxar. I és el que pretenien. Quan arriben missatges a mitges i detalls de tot el que hi passa. I és el que pretenien. Quan, en alguns moments, fas més cas als petits gags que hi ha sobre el pes d'un text feixuc i difícil. I és el que pretenien. Així que, tot i que a estones et sents imbècil la companyia aconsegueix exactament el que es proposa. Riure amb tu, riure's de tu; fer-te pensar i fer-te sentir. I quan parlo de sentir no vol dir plorar o riure. Això és el convencionalisme, que està molt bé. Però sentir ràbia, desesperació, cabrejar-se o directament fer-te sentir un escarabat a l'esquena d'un grup d'actors que de forma impecable expliquen allò que volen explicar... També val la pena.