Aquest Festival Grec només hauré vist tres obres: Rhümia, de Martí Torras i Rhum i Cia; L'Empestat, de Jordi Oriol, Xavier Albertí i Indi Gest; i F.R.A.U., d'Albert Arribas, a partir de l'obra poètica d'Albert Balasch. En la primera rius molt, t'ho passes pipa, surts radiant, exultant, amb unes ganes tremendes d'estimar i d'inscriure't en un grup de gòspel; en la segona al·lucines veient en Jordi Oriol i en Carles Pedragosa: el virtuosisme de l'autor, dels intèrprets... La dicció, l'acció, l'atracció... L'estupefacció que generen en un públic que bocabada al ritme de Beethoven en una peça que, com F.R.A.U., dóna a la paraula un valor infinit, a ment, des mític i ficat a les entranyes d'un home empestat des de l'origen. I, last but not least, F.R.A.U. F.R.A.U. F.R.A.U. F.R.A.U. I així fins a l'infinit. Amb l'Albert Prat i l'Oriol Genís i la Nies Jaume i la Mònica Almirall i en Jordi Collet i la Marta Ossó. Hi ha tantes coses a dir de ‪#‎FRAU‬ que millor que no en digui cap per no defraudar... Me... Si de cas, una dedicatòria que em va fer l'Albert Balasch fa uns anys: "Ignasi, 'No té repòs lo qui té feinatge'. I és per això que val la pena somiar. Somiar que la mediocritat tanqui els ulls davant l'excel·lència i que, ABRACADABRA, facis sempre el que vulguis i hagis de fer".

Parlat he ja, sens clar coneixement.