L’altre dia a la roda de premsa, l’Albert Arribas, creador i director d’aquest espectacle, ens va fer decidir a anar a veure’l tot i que d’inici no ho teníem previst. Ens va exposar el seu projecte que ha basat en el quadern “Frau” d’Albert Balasch i ho definia com una paròdia o un festival.

​

Anàvem disposats, si mes no, a resistir el màxim possible o fins i tot a passar les set hores que dura la representació, asseguts a la sala Ovidi Montllor del Mercat de les Flors. Anàvem disposats a gaudir d’una proposta innovadora basada en una obra reescrita i reordenada pel poeta Albert Balasch, que a quaranta-cinc anys va decidir suïcidar-se artísticament…

​

La sala mig buida o mig plena segons l’òptica que s’utilitzi i les tres actrius quan entrem a la sala ja estan preparant l’escenari, escombren, retiren i posen material d’attrezzo, preparen entrepans que emboliquen en paper transparent o en paper de plata, tornen a escombrar, pleguen mantes, estenen les mantes que havien plegat, es canvien de vestuari… ens diuen que falta poc i que aviat començarà... ens diuen que no ens preocupem, perquè si cal, ja recuperaran al final. Espectadors, culs inquiets, gent de la premsa que surt de la sala quan encara no ha passat ni mitja hora, canvis de localitats... 45 minuts després, afirmen que ara si, l’espectacle està a punt de començar...

​

I comença o més aviat dit, segueix l’espectacle… les tres actrius Mònica Almirall, Antònia Jaume i Marta Ossó s’hi deixen la pell recitant uns versos que ens ha semblat entendre parlaven d’un noi, o un home, que decideix tornar a casa, a dins, després que un dia decidís marxar, a fora. No sap per què va marxar i tampoc sap perquè torna, només sap que te por i que no se sent confortable ni a dins ni a fora. Ni tan sols estem convençuts de què aquest era el tema de la primera de les quatre parts que conformen tota la producció.

​

Vam decidir marxar després de dues hores de representació just quan començava la segona part, la del documental de Jordi Collet sobre la banda de pop “Suerte Pezmáquina”. No vam ser ni de lluny, els primers a abandonar la sala, doncs aleshores ja quedàvem menys de la meitat dels que érem en començar la representació. Després, si haguéssim pogut aguantar, hauríem pogut veure una tercera part amb l’entrevista al poeta Albert Balasch i una quarta on segurament ens haurien explicat que tot realment és un frau.

​

Aquest projecte va guanyar l’any 2015 el premi Quim Masó que li atorga, a banda de la retribució econòmica, l’estrena al Grec i a la tardor, la seva programació al Festival Temporada Alta. El jurat que va atorgar aquest premi estava integrat per: Ramon Simó (director teatral i director del Grec Festival de Barcelona), Xavier Albertí (director teatral i director del Teatre Nacional de Catalunya), Andreu Gomila (crític i director de la revista Time Out), Pere Puig (director teatral i director de Sala La Planeta), Josep Domènech (Bitò Produccions), Josep Sánchez (director del Teatre Municipal de Girona), Joan Yago (guanyador de l’octava edició dels Premis Quim Masó) i Guillem Terribas (Llibreria 22).

​

Vista aquesta llista de noms, ens acabem d’adonar que possiblement no vàrem estar el suficient “oberts” per connectar amb la proposta… o bé que entenem menys del que pensàvem en Arts Escèniques, perquè a nosaltres NO ens va agradar gens, malgrat que mai direm de cap espectacle que es tracta d’una presa de pèl, perquè som conscients que darrere de qualsevol treball artístic, han deixat la pell un grup de persones, intentant fer-ho el millor possible. La nostra valoració com veieu, és la molt baixa, ja que no vàrem connectar en cap moment.