© 2020 by Centaure Produccions, Barcelona

 

Talia, «Vespres de la Beata Verge»

(Talia i Melpòmene)

Com si preparés el fill pel primer dia d’escola. Com si preparés el fill que se’n va a la guerra. Així espera el pare de Vespres de la Beata Verge a la sala d’espera mentre fan l’autòpsia al seu fill suïcida. Un monòleg delirant per a un moment extrem. «Les sabates, sobretot les sabates». «I les ulleres de sol». «Que a Grècia el sol crema». «Les pedres, a Grècia, cremen». «No, aquestes sabates no, les altres». «I el vestit vermell, sí, sí, el de vellut, el cenyit, aquell de putot».

 

Quan Pavese es va suïcidar a Torí, Tarantino tenia 12 anys. El fantasma pavesià recorre Vespres… de dalt a baix. Des de frases com «només un gest» a tot l’embolcall mític de l’obra. Si Diàlegs amb Leucò són diàlegs entre mites grecs, Vespres… són un híbrid de mitologia grega, cristiana i la que sigui. La que sigui que pugui ajudar a un pare a entendre que el seu fill, el putot travestit que es prostituïa al costat de la Caserna Cavalli, ara està estirat a la sala d’autòpsies. La que sigui que pugui ajudar a reconciliar-s’hi, encara que sigui massa tard. Terriblement massa tard.

Vespro della Beata Vergine van ser uns cants composats per Monteverdi per a la celebració de les festes dedicades a Maria en l’ofici vespertí. La «beata verge» és com anomenen a la plaça a la mare del putot. Com l’anomenaven, perquè ara no s’atreveix a sortir de casa. A la plaça Madama de Torí, al bar… «Quin culet que té la teva filla, eh?». I mentre la mare s’ofega en vi de Marsala, el pare s’ho juga tot al pòquer. Però de cop tot canvia. Tot allò que importava tant, arriba la dama negra, i ho polvoritza. Quina importància tenien uns talons, si calçaven uns peus vius? Durant l’hora que dura l’obra, Oriol Genís, immens, dóna vida a aquest pare maldestre que no ha sabut lidiar amb els conflictes del seu fill en vida i que ara s’agafa a on pot per no caure en l’abisme que té al davant. Guillem Gefaell, en un paper petit però interpretat de manera impecable, és el fill que es va tirar a les aigües de la base d’hidroavions.

 

El pare, com Antígona, vol donar sepultura a algú que no mereix ser enterrat en un lloc sagrat, segons diuen. Ni els traïdors ni els suïcides poden descansar en terra sagrada. I tampoc els pobres… perquè, ¿com s’ho farà per pagar l’enterrament? Però ell el prepara per aquest viatge: «les sabates, sobretot les sabates», «i les ulleres de sol, que a Grècia, el sol crema molt». «Agafa el necesser amb les pintures, i pensa a posar-te el rímel!». «I el vestit vermell, sí, aquell de putot». «Quan hi arribis els hi parles de Monteverdi». Mentre espera que li donin les pertinences del seu fill (el vestit vermell, la perruca rossa, les pintures, les sabates), prepara el noi per aquest viatge cap a la Grècia mítica, cap a…. ¿Cap a on? Un viatge que, en el fons, no és cap altre que el que està fent ell mateix mentre divaga un monòleg delirant i pel qual no hi ha sabates ni ulleres supersòniques que valguin: preparar-se per veure el cos del seu fill, mort.

 

Text, interpretació, direcció, traducció… tot fantàstic. Fins i tot l’espera abans de començar l’obra.

  • Facebook - Grey Circle
  • Twitter - Grey Circle
  • Instagram - Grey Circle