En la meva opinió, el nivell teatral de la ciutat comtal, i de Catalunya en general, és més aviat notable. Tot i així, a vegades sembla que ens empoltronim en propostes funcionals i efectistes, es troben a faltar produccions una mica més arriscades, més en consonància amb les inquietuds que semblen habitar en l’escena europea. Ens preguntem quan de mal ens fa realment el jou de l’IVA cultural i la terrible dificultat de guanyar-se la vida amb les arts escèniques. I, llavors, apareix una producció com aquesta, Vespres de la Beata Verge, i no puc evitar sentir-me confortat i emocionat alhora.

 

Antonio Tarantino, considerat un artista de geni, va concebre aquesta obra arrel d’un succés verídic. Un noi que es transvestia i prostituïa prop d’una caserna militar, a la qual havia fet el servei militar uns mesos abans, es suïcida llençant-se per la finestra. La gran tensió conseqüent en el pare i el rebombori de la tragèdia l’inspiraren per reescriure la història en una dramatúrgia, poètica i assagista al mateix temps, on  s’aborden temes com la mort, la redempció, el viatge al més enllà o la culpa. Aquí, un pare rep una trucada enmig de la nit del seu fill que li explica els seus plans suïcides i li demana consell i ajut en el seu trànsit cap a l’altre vida. Mentre el pare espera a que acabi l’autòpsia, reproduirà la conversa i les circumstàncies que l’han conduït fins allí, guiant l’ànima del difunt a través d’un més enllà pagà i mitològic, buscant la redempció de dues ànimes en el procés.

 

El text en sí ja és complex. Tarantino el va escriure sense cap acotació, sense la més mínima indicació de com dur-lo a terme, només un seguit de versos que amalgamen argot i alta literatura, barrejant dialectes diversos per infantar un nou llenguatge capaç de vehicular conceptes tant intensos. És un projecte davant del que la majoria farien un pas enrere, malfiant-se del caramel enverinat, paralitzats per la por del repte i el vertigen d’un abisme tant flagrant. La majoria, potser. Però és davant de la dificultat on se separa el gra de la palla, on alguns conquisten la glòria en alçar-se per sobre de les vicissituds que esclafen la resta.

 

El talent de tots els integrants d’aquesta producció coqueteja amb la genialitat. La traducció pionera d’Albert Arribas copsa el ritme i la lírica necessaris per insuflar vida al text. El repartiment, amb un enorme Oriol Genís i un excel·lent Guillem Gefaell, hauria d’estar present a qualsevol certamen de premis teatrals. L’escenografia i vestuari de Ricard Prat i Coll, que ha demostrat una i una altra vegada un gust escènic captivador (referència recent amb A porta tancada de Sartre a la  sala Atrium); i, finalment, la direcció. Si hi ha un director expert en aquest tipus de projectes que altres menys agosarats titllarien de suïcides és, sens dubte, Jordi Prat i Coll. En efecte, sembla haver-se convertit en costum veure’l escenificar dramatúrgies complexes, algunes delirants, i treure’n un resultat de matrícula. El seu nom és garantia de qualitat, d’elegància escènica, de presa de decisions intel·ligents… És sinònim d’excel·lència. Voldria, també, fer una menció especial al disseny d’il·luminació de David Bofarull, ja que és responsable directe de que aquest pseudo-monòleg d’hora i escaig, immers en la penombra de la culpabilitat, respiri aromes i matisos tant subtils com necessaris.

 

Assistir a aquesta representació és un privilegi que ens fa sentir com en un menú degustació d’un restaurant d’haute cuisine. El simple fet de formar-ne part ens col·loca en un graó de nivell cultural superior, ens afina els sentits per assaborir un plat de reis i ens deixa al paladar la inequívoca sensació de que hem sortit transformats, canviats en l’essència per la honestedat i la màgia de la creació que acabem d’ingerir. És la segona vegada que es fa aquest muntatge i, una vegada més, ha estat a penes dues setmanes a l’escenari. Des d’aquí, no dubtaré a demanar que es prorrogui. Que una perla com aquesta s’estigui fent a la nostra ciutat ens enriqueix culturalment i dignifica l’escena catalana. A tot l’equip, tant sols els puc dir: gràcies.