Fa poc ens fèiem ressò d’un acte en què el poeta Narcís Comadira exaltava la força del text per sobre de tot quan es tracta de teatre. En el cas dels Vespres de la Beata Verge de Tarantino –el dramaturg italià, no el cineasta— resulta més clar que l’aigua: el text és reeixit, profund, estrany i radicalment proper alhora. Així ho va assenyalar una amiga actriu del company de Núvol Oriol Puig Taulé que va assistir a l’obra, que podeu veure fins el 17 d’abril: «El que ha de fer el teatre és situar-se en la posició estranya i resultar familiar. I ell no intenta ser quotidià, sap situar-se a un lloc aliè». L’actriu en condició d’espectadora es referia a l’actuació superba d’Oriol Genís, però aquesta també és una característica del text dels Vespres: és estrany i familiar, local i universal.

​

Estrany i familiar perquè el protagonista és un jugador de pòquer i un no gaire bon pare de família popular amb escassa cultura llibresca, i tot i així fa referències a l’Hades i d’altres caramboles mítiques. Local i universal. Local perquè la història és italiana i l’ambientació és Milà, però universal perquè la història de l’obra és més vella que Shakespeare i el català que fan servir és creïble, carnal. La traducció de l’obra d’Antonio Tarantino ha estat tasca magistral d’Albert Arribas, que ha conseguit calcar una sèrie de col·loquialismes i posar-los a la santa boca d’Oriol Genís, que tot el que diu ho esprem fins les últimes, ho mastega i deixa el públic exhaust. Comentàvem amb Puig Taulé que seria un goig tenir el guió dels Vespres entre mans, per subratllar a llapis algunes de les millors línies.

​

El protagonista de l’obra, home de més de mitjana edat i pare de família desmanegat, fa una descripció acurada de la mare, que no apareix en cap moment però que sabem que és unamamma histèrica i una alcohòlica addicta al Marsala, que és un vi de dominació d’origen siciliana. La figura femenina cobra vida només a través de la imitació histriònica que en fa el pare: Gitano, mal parit!, són les paraules que dedica al fill transvestit, a les seves germanes (Quantes germanes té, la teva mare?), al seu gendre malfactor i firaire, al seu marit putero- la sentim i ens la imaginem com escampa i repeteix aquests insults a tort i a dret, com s’avergonyeix d’anar al mercat, tot plegat de la manera que ho faria una italiana reaccionària que se sent molt sola, vençuda i amargada. «Savi» és l’adjectiu que empra el director de l’obra que podeu veure a l’Akadèmia, Jordi Prat i Coll, per designar Antonio Tarantino. «Magistral» és l’adjectiu escaient per descriure el pare que encarna Oriol Genís.

​

La connexió entre la contemporània Vespres de la Beata Verge i la Grècia mítica són intencionals i clars, perquè Tarantino veu en Antígona i Medea l’empremta del subconscient col·lectiu dels europeus. Un jove transvestit dels anys noranta que es passeja per la caserna Cavalli mor per la incomprensió que l’envolta, i la seva mort és la mateixa que ploraven els antics. Vespres de la Beata Verge forma part de les primeres obres teatrals d’Antonio Tarantino, que va començar a dedicar-se al teatre quan ja havia fet cinquanta anys i tenia més de mitja trajectòria com a pintor al darrere.

 

Segons una entrevista que van fer-li, Vespres de la Beata Verge va escriure-la en poc temps i a raig, inspirat en la història d’un conegut sicilià que havia fet la mili i s’havia transvestit i prostituït després, per horror dels seus progenitors. Sobre aquesta obra, l’autor diu això: «Vaig par­tir —potser— de la religió, o potser d’una mena de barreja entre el que és religiós i els mites antics, grecs, etc. Es tracta, doncs, d’un entrellaçat de diferents coses».

​

L’actor principal, Oriol Genís, comença en la nota més alta i es manté incansable en un discurs que explica un món de família en una única, llarga i aparent trucada telefònica entre un pare i un fill jove, trans, prostituta, suïcida. El pare de família dóna instruccions al fill vestit de filla com si el preparés per anar a la guerra, a un desert en què es trobarà altres infeliços competidors i uns jutges-soldats durs de cor al final. Li recomana valentia. L’equivalent a l’actuació d’Oriol Genís és intens com el solo de la Reina de la Nit o el càntic de la Madame Butterfly de Puccini, aquell tram en què Pavarotti i successors estallen en un últim A l’alba vincero. L’actor que fa de fill, Guillem Gefaell, acompanya bé el discurs del pare, té bona presència i sap coreografiar damunt l’escenari, sap mantenir el pols artístic amb l’actor veterà. A nivell tècnic, l’escenografia a cura de Ricard Prat i Coll és òptima i austera, xocant en el passatge de l’obra que cal i en la justa mesura. La llum i el so igual: focus centrat en els actors, sona una banda sonora instrumental (a estones cantada) per mostrar que la tensió incrementa, igual que sempre ha fet el cinema. La relació pare-fill, les incompatibilitats i la inevitable reconciliació pòstuma, sempre quan és massa tard. El text ho és tot, i el text de Tarantino sense aquest parell d’actors no cobraria vida.