La carrera de Jordi Prat i Coll ressegueix el món sòrdid de Copi perquè li agrada presentar personatges marginals, arraconats per la societat que viuen, tot i la seva aparent desinhibició i alegria, veritables tragèdies interiors. Un exemple evident és el seu De quan somiava (Atrium, 2013) que introdueix escenes de Copi en un monòleg a tres veus d’una noia que prova de refer-se moralment amb les cançons d’Eurovisió! Prat també ha presentat fa pocs mesos una nova mirada (també nua i sense filtres) de Huis Clos, (Atrium, 2016). A Vespres de la Beata verge hi ha aquest món de perdedors desesperats que han provat d’amagar el seu desesper en unavida disbauxada, sòrdida, falsa. O que, per culpa de voler viure una llibertat que la família i la societat no toleren, topen amb un final tràgic.

 

El director ha comptat amb dos actors generosos: Guillem Gefaell (que interpreta el paper del fill i sap aprofitar cada una de les limitades rèpliques del seu text, el seu treball és presencial, d’una força escènica que permeti compensar l’estatisme de l’altre personatge); per la seva banda, Oriol Genís torna a signar una interpretació sublim. El seu rostre ensenya la buidor de la seva ànima. Tot és acabat de forma desgraciada; no ha sabut entendre el fill com la dona no el va voler entendre a ell. O ell se’n va desentendre de tants crits i tantes trucades a les germanes. Genís desplega el text a velocitat trepidant, sense que per aixó afluixi el seu punt de veritat. I, iraculosament, dota de pauses baslàmiques puntuals que permeten l’espectador respirar i fer una composició de lloc de tot el que ha anat dient anteriorment. Perquè des de la seva boca se sent la paraula del pare, de la mare i del fill. I potser també d’alguns secundaris com l’amo de la pensió, o el de la formatgeria que té un compte a deure...

 

Un cop de puny intens amb una interpretació que redimeix els personatges, els fa humans i fràgils. Prat i coll torna a portar de passeig l’espectador a l’abisme. Hi ha que, davant de tanta crueltat li esclata el riure; és tensió, mecanisme de dominar la buidor que es fica dins.