Joan-Anton Benach, «A la vora del fill mort» (La Vanguardia)

Quantes vegades haurem aplaudit Oriol Genís en les seves actuacions al Nacional? Qui no s’ha adonat de les exigències professionals d’un actor a qui cada personatge li surt millor que el que havia interpretat abans? A Oriol Genís se’l pot veure fins diumenge vinent al Teatre Akadèmia fent un paper singular, calidoscòpic, creat pel dramaturg italià Antonio Tarantino (Bolzano, 1938). Quan s’obre el teatre i mentre els espectadors s’acomoden a la breu graderia del local, un Genís seriós, trist, diríeu que abatut, seu, perfectament immòbil, al mig d’una estança penombrosa, més aviat sòrdida. Ell és el protagonista de Vespres de la Beata Verge esperant que en una cambra veïna acabin de fer l’autòpsia del seu fill, un noi que s’ha suïcidat poc temps després de fugir de casa per dedicarse a la prostitució, com a transvestit. Per la ment d’aquest pare s’hi barrejaran el sentiment de culpa i el penediment, les mil imatges, els mil moments d’una història familiar fracassada a causa de les inacabables precarietats...

Ja s’ha fet el silenci, al teatre. Tot i això, la representació humana de l’aflicció continua quieta una estona més. I aleshores, sotmeses a una pressió que ja s’ha fet insuportable, esclaten les paraules. I ho fan sobtadament, violentament, com si el personatge, a la fi, decidís cridar una indignació llargament rumiada. I en una dicció feréstega però ben clara, Oriol Genís diu ben alt i ben fort i molt de pressa aquestes vespres de Tarantino.

I en la seva oració vibrant s’entrecreuen la crònica prosaica sobre una existència acorralada per l’escassetat amb els mites mortuoris de l’antiga Grècia; les disputes familiars que conformen l’atmosfera de la infància i adolescència del fill desventurat amb els consells paternals que ara es recorden entranyablement persuasius; els retrets matrimonials constants que ha rebut per massa mà foradada, pel vici del pòquer a la taverna on dilapida les magres pagues de cada mes. Tots els amics amb tots els enemics de cada dia es mesclen en les Vespres de la Beata Verge.

 

El gran ofici de l’autor italià pren un relleu literari subjugador. Per una banda, gràcies a la tècnica oral d’Oriol Genís, que aconsegueix que el garbuix conceptual que ha teixit Tarantino no atempti contra la claredat del discurs i, de l’altra, per la direcció acuradíssima de Jordi Prat i Coll que ha posat els moviments i les pauses, quasi imperceptibles, al servei estricte del text. Un treball d’alta precisió.

.

  • Facebook - Grey Circle
  • Twitter - Grey Circle
  • Instagram - Grey Circle

© 2020 by Centaure Produccions, Barcelona