Un consell: espavileu!… Vespres de la Beata Verge serà a la Sala Beckett només fins aquest diumenge 18 de novembre. No us perdeu l’oportunitat d’assistir a la posada en escena d’un text vibrant i poètic, càlid i aspre, viu i entregat a una fabulació singular. Sens dubte, l’obra confia la pulsió dramàtica a la paraula i, en conseqüència, confia l’emoció escènica als actors. I d’aquí sorgeix la bellesa d’aquest muntatge: d’una banda, de les paraules d’Antonio Tarantino (servides al català en una traducció valenta, i plena d’encerts, d’Albert Arribas) i, de l’altra, de la interpretació precisa i generosa de Guillem Gefaell i d’Oriol Genís, una feina actoral carregada de matisos i de sentits encalçats, sorgits de la mà de la direcció, laboriosa i fluida, de Jordi Prat i Coll.
La informació necessària sobre l’argument de l’obra i la biografia de l’exitós dramaturg italià, la trobareu tota al web de la Beckett. Permeteu-me, doncs, que us digui que, a més de per descobrir-hi un autor i un text contemporanis, heu d’anar a veure aquest muntatge per redescobrir-hi –una vegada més!– un actor extraordinari. És un plaer continu assistir a la feina d’Oriol Genís com a protagonista absolut de la representació. I ho és més, encara, per la contundència dramàtica del text, per l’alta exigència en el control del to, que oscil·la i que s’esberla, i s’enfila i es recull, en una àmplia i imprevisible paleta de continguts emocionals, entre un costumisme refrescat i una mitologia descol·locada i pròxima. Oriol Genís fa una creació plena de detalls i detalls, plena de talent, i plena d’energia teatral, que traspassa bateria (amb una força d’ofici que tenen ja molts pocs actors) des de la primera frase i amb una capacitat d’atracció que no et deixa anar fins al final. (L’havíem vist sorpendre’ns, i llançar-se al buit, de la mà de Xavier Albertí o de Josep Maria Miró. Ara, aquí, ens roba el cor i se l’endú en safata mentre l’aplaudim.)
És «teatre ple». Sí, la sala era plena de gent. Però l’escenari (la posada en escena –espai, llum i so, caracterització, etc.– és impecable, rodona, malgrat l’aparent simplicitat d’un espectacle fàcilment girable), l’escenari, deia, a cada instant, era ple. Sense esquemes narratius automàtics. Sense res més que un pare i un fill. Seixanta-cinc minuts d’instants plens de teatre.