top of page

 

Eduard Molner, «Acompanyar el comiat, la bona mort»

(Després de l'assaig)

Els Vespres de la Beata Verge d’Antonio Tarantino explica la història d’un pare que espera, al dipòsit de cadàvers, recuperar el cos del seu fill que s’ha suïcidat. El noi feia el carrer transvestit, el pare és un humil venedor ambulant que amb prou feines podrà recollir els diners necessaris per a un enterrament digne.

La grandesa d’aquesta peça està en els dos trànsits que operen en paral·lel i que són projeccions del drama: d’una banda la transformació del personatge del pare, que d’home de carrer totalment travessat per la circumstància passa, en una meravellosa transformació dramàtica, a esdevenir l’àngel que acompanya el seu fill en el darrer trànsit vers el nou món, la nova dimensió que l’espera; d’una altra banda el contingut mateix d’aquest viatge proposat, que no té ni un pessic de religiositat, però sí d’una metafísica absolutament pagana, sòlidament arrelada en els fonaments de la nostra cultura occidental. Aquest pare descriu amb una cadència serena, plena d’amor, totes les passes que ha de seguir l’ànima del seu fill per tal que en aquell més enllà tan proper no es desorienti, perquè trobi el món que li toca, allà on podrà fer la seva i ser ell mateix, ara ja per sempre.

Quin coneixement pot tenir aquest home humil, pobre de solemnitat, un representant de la picaresca mediterrània, acostumat a la vida als marges, quina saviesa pot traslladar al seu fill si no és la del ben morir, si no és la ruta d’abandonament d’aquest món per abastar l’altre amb pas ferm. La mort és l’únic que ens iguala a tots.

Oriol Genís, el pare, construeix una de les millors composicions de la seva trajectòria i definitivament s’instal·la en el nostre olimp interpretatiu. Difícilment podríem trobar en aquest país un actor capaç d’omplir de veritat escènica aquest pare creat per Tarantino com ho fa Genís, un intèrpret que va creixent amb els anys i sembla no tenir cap mena de sostre.

Jordi Prat i Coll ha dirigit la peça amb una precisió milimètrica sobre les intensitats emotives, i el text en català, traducció de l’italià d’Albert Arribas, flueix de manera exquisida. Aquesta petita joia només s’ha pogut veure quatre dies a la Sala Beckett, però estem segurs que algú amb dos dits de seny i quatre de sensibilitat no deixarà que el muntatge quedi sense una nova exhibició a Barcelona.

  • Facebook - Grey Circle
  • Twitter - Grey Circle
  • Instagram - Grey Circle
bottom of page