Codirigit per Xavier Albertí i Albert Arribas, aquest espectacle vol explorar la profunda petjada estètica i ideològica que el geni de Bonn ha tingut sobre la nostra contemporaneïtat. Albertí anirà teixint un viatge dramatúrgic a partir de la biografia de Beethoven i el seu context històric, endinsant-se en aspectes no especialment coneguts del seu àmbit personal i oferint un tast d’algunes sonates representatives del compositor, fins que allò que podria semblar inicialment una conferència musicada acabarà esdevenint una veritable experiència teatral sobre les emocions profundes que la Cultura en majúscules pot arribar a desvetllar.  

​

En aquest sentit, doncs, Beethoven no és només un espectacle sobre la biografia del compositor, la recepció del seu temps i la posterior, amb una anàlisi de com es van revolucionar tant la música com la societat a través de les seves creacions. Beethoven és sobretot una lluminosa reivindicació de la força transformadora de l’art i un emocionant testimoni de l’extraordinària rellevància que la cultura encara pot tenir sobre la nostra vida.

 

​

Revolució musical i revolució filosòfica  

​

La música de Beethoven va tenir una enorme influència en la configuració dels nous imaginaris democràtics posteriors a la Revolució Francesa. No només va encarnar alguns dels ideals que ressonaven amb els valors emergents de l’època, sinó que també va contribuir activament a desenvolupar-los estèticament i èticament. 

​

Pel que fa a les sonates, el compositor va transformar radicalment la forma clàssica i va portar-la a un nou nivell d’expressió i complexitat, convertint-la en un espai d’exploració dramàtica i de confrontació d’idees musicals, amb una enorme incidència sobre gran part de la música posterior, tant culta com popular. 

​

Amb la seva audaç experimentació harmònica (plena de dissonàncies, modulacions abruptes i relacions tonals llunyanes que privilegiaven l’expressivitat per damunt la normativitat) i la seva experimentació amb formes lliures que s’allunyaven de les estructures tradicionals, Beethoven va obrir la porta a les avantguardes de què és filla la nostra contemporaneïtat. 

​

Aquestes innovacions no només van revolucionar la sonata com a gènere, sinó que també van tenir una incidència molt àmplia sobre l’estètica i el pensament contemporanis. 

 

​

La dissolució dels límits de la performativitat 

​

Beethoven continua el camí encetat per l’espectacle Cadires de Centaure Produccions, que explorava la dissolució dels límits de la performativitat construint una mena d’«antiespectacle» en què adoptant la forma del col·loqui escènic s’anava generant un espectacle que progressivament anava transformant la relació entre el públic i l’escenari, problematitzant les dinàmiques de recepció, situació i tempo escènic.   

   

En aquest cas, Beethoven adopta la forma dels espectacles “conferència-concert” que Xavier Albertí ha estrenat els darrers temps (com Havaneres: Els catalans a Cuba, Calderón i Caravaggio, Vermeer y Velázquez), en el qual Albertí oferia anàlisis tan heterodoxes com suggerents, acompanyat d’un piano.      

 

A partir d’aquest gènere escènic “albertinià” proper a la conferència performativa, Arribas i Albertí ofereixen una mena de crònica sentimental col·lectiva i individual, en què d’una manera gairebé esotèrica afloren els abismes intergeneracionals, l’ensorrament de les humanitats i el col·lapse dels ideals democràtics, convertint el que d’entrada semblava una amena conferència sobre Beethoven en una trasbalsadora experiència teatral on mestre i deixeble miren de retrobar-se.