La vida humana sempre és extraordinàriament precària, fins i tot quan els luxes són capaços d’emmascarar la fugacitat de tot plegat. El present sempre penja d’un fil i pot col·lapsar en qualsevol moment d’una manera insospitada, encara que sovint ens n’oblidem i preferim encastellar-nos dins els nostres desitjos i les nostres il·lusions per conviure amb els nostres fantasmes. 

       La paradoxa, però, és que aquests fantasmes, aquests desitjos i il·lusions, fins i tot els més enlluernadors, són una part indissoluble del nostre present, de manera que sovint acaben sent tan reals com la precarietat extrema que caracteritza la nostra existència. 

       Així, malgrat aquesta precarietat que ens rodeja en múltiples sentits, sovint ens resistim a no deixar-nos caure en el pou de la desesperació i som capaços de treure literalment del no-res unes ganes de viure i una energia per lluitar que no semblen d’aquest món, perquè no ho són. Són del món de les nostres fantasies, però sovint ens mouen més que no pas la misèria material que ens rodeja.

       Crec que és per aquesta raó que sempre m’ha fascinat molt més la precarietat dels escenaris que no pas les seves possibilitats de lluir grans luxes. Perquè aquesta precarietat dels escenaris no només amplifica d’una manera molt poderosa la nostra precarietat existencial, sinó que ens demostra com aquesta es transcendeix des de l’ús que en fem, des de la vida que hi donem, encara que sigui il·lusòriament i fugaçment.

       Segurament també és per això que tots els grans autors teatrals sempre tenen la necessitat d'escriure en algun moment un gran homenatge a l’art de l’escena. Una obra privilegiada, que d’alguna manera acostuma a destacar dins la seva producció dramàtica, en què se submergeixen de ple en allò que popularment anomenem «la màgia del teatre». 

       Una «màgia» que és poderosament real perquè no hi ha cap art que celebri tan intensament la vida humana com el teatre. Amb les seves urgències captivadores, les seves contradiccions irresolubles, les seves passions imperioses, les seves fugacitats inevitables, les seves il·lusions existencials i la seva meravellosa precarietat —fins i tot quan el luxe dissimula el cartó pedra. 

       De fet, si l’essència del teatre és algú dalt d’un escenari enfront algú altre que el mira, la màgia del teatre —crec— sovint apareix especialment quan la presència d’aquest “algú” resulta capaç d’il·luminar, de transcendir, la percepció inicial —de vegades violenta, incòmoda, lletja fins i tot— que havia pogut generar-nos un escenari en tota la seva precarietat.

       En aquest sentit, és meravellosament significatiu que l’obra Al contrari! estigui protagonitzada per una directora d’escena enfonsada en la més gran precarietat, que fa temps que s’ha quedat sense escenògraf —perquè se n’ha anat a Alemanya— i que s'ha quedat també sense idees escèniques que posin en valor el seu talent innat; una directora escènica que malgrat no voler renunciar a una gran ambició artística —que segurament no atenyerà mai— es veu obligada a treballar sense diners per dur a terme els seus projectes, aclaparada per les retallades que afecten tots els àmbits de la seva societat...

       De la mateixa manera que és meravellosament significatiu que la Lluïsa ens proposi que el primer espai de l’obra sigui un despatx desordenat, que valdria més renovar de dalt a baix, amb uns camerinos plens de roba malgirbada. Aquesta precarietat estètica no fa sinó submergir més intensament aquesta directora protagonista de l'obra, sense escapatòria, en les seves grans il·lusions i alhora fa que l’ombra del desastre plani contínuament sobre una realitat que sens dubte hauria de ser més bonica, més pulcra, més atractiva, però no ho serà fins que la màgia del teatre no transcendeixi tota aquesta lletjor.

       Deu ser per això que, probablement, l’única transcendència possible és sempre la que ens ofereix el fet teatral: perquè, des de la pobresa material, és capaç d’oferir-nos il·lusions que ens esperonin i ens empenyin a creure que, ni que sigui per un instant, podem ser els directors escènics de la nostra existència.