L’any 2010, el BarriBrossa es va centrar en la figura del dramaturg Valère Novarina, que l’estiu anterior havia estrenat a la Cort d’Honor del Palau dels Papes d’Avinyó el seu darrer espectacle, L’acte inconnu. Una mica abans, al meu retorn d’una llarga estada a París, m’havia dedicat totes les tardes de la temporada 2008-2009 a traduir una de les obres més emblemàtiques de Valère Novarina, L’Opérette imaginaire, de la qual se’n va poder fer —en presència de l’autor— una petita lectura al BarriBrossa, amb una versió reduïda protagonitzada per l’Oriol Genís. Va ser la primera col·laboració entre l’Oriol Genís i jo, que ben aviat vam començar a treballar en nous projectes com Vespres de la Beata Verge, el primer espectacle de Centaure Produccions.

     En Valère Novarina va quedar meravellat per la proposta que va veure al BarriBrossa, tant per la musicalitat de la traducció com pel seu sentit de la teatralitat, i ben poc després, amb motiu del cicle que li va dedicar el Théâtre Odéon de París com a «autor de la temporada 2010-2011», em va convidar a assistir a la République des traducteurs, que aleshores organitzava l’Atelier Européen de la Traduction, aleshores sense representació catalana —ni espanyola. Des d’aleshores, he pogut anar mantenint el contacte amb en Valère al llarg dels anys, i fruit d’aquesta relació vaig participar com a traductor a les dues trobades posteriors de la République des Traducteurs, que van tenir lloc al Théâtre de la Colline i a l’Institut Francès de Berlín, a partir de les quals va veure la llum el llibre La République des traducteurs. En traduisant Valère Novarina, amb textos d’alguns dels principals traductors de Novarina d’arreu del món i alguns de meus. Així mateix, el 2020 es va estrenar l’obra L’ull de la matèria al TNC dins l’espectacle Decameró, que vaig tenir la sort d’instigar i traduir. 

     Al llarg d’aquests tretze anys que han passat des del primer contacte, puc dir que he desenvolupat una certa carrera com a director escènic, amb més de quinze espectacles dirigits en deu anys. L’ombra del mestre Novarina, en certa manera, sempre m’ha acompanyat en la manera d’entendre el vertigen actoral i la musculatura de la paraula escènica, però no va ser fins a l’aniversari de Centaure Produccions —en homenatge a un text de Novarina, «Entrada d'un centaure»— que em vaig plantejar que havia arribat l’hora d’atrevir-me a dur a escena l’obra de Novarina, aquesta vegada no només com a traductor sinó també com a director escènic.

     Aquest projecte que teniu entre mans, doncs, és un somni llargament somiat, però alhora madurat amb el temps necessari per reflexionar sobre la manera idònia d’acostar una teatralitat radicalment poètica i artísticament compromesa, amb un treball actoral essencialment popular, còmic, generós i vertiginós.