Enmig de la televisiva corrua de supersticions —tant folklòriques com modernes— que Fellini fa desfilar pel film Ginger e Fred, un ancià vestit amb hàbit franciscà desafia per uns instants el vertiginós temps de l’espectacle mediàtic. Després de mirar a càmera amb uns ulls carregats d’innocència, i de parafrasejar el radical racionalisme d’Agustí d’Hipona —«l’experiència del mal també pot ser un camí»—, el fraticello es nega a satisfer la set de miracles dels televidents afirmant que a la vida tot és un miracle, que depèn de nosaltres saber-ho veure.

​

Per donar rostre a aquesta lluminositat trasbalsadora, Fellini va recórrer a un dels «artistes» més importants del segle XX, Jacques-Henri Lartigue. Un fotògraf «amateur» que feia fotografies en parcs públics sense ànim de lucre ni de glòria, amb l’afany de capturar aquella felicitat fugissera que el segle s’encaminava a esborrar —ja ben abans de la «culminació del progrés» que van significar els camps a la II Guerra Mundial.

​

Els escenaris bucòlics de Lartigue, tanmateix, feia anys que emmascaraven l’ombra de la violència col·lectiva. Els jardins municipals, gran teló de fons del segle xix, havien començat a obrir-se al públic durant l’antic règim per pal·liar les creixents tensions que amenaçaven des de dins els estats nacionals. I, així, el valor simbòlic del locus amoenus, tan fructífer en nombroses tradicions humanistes, havia perdut la dimensió paradisíaca per caure de ple en la impostura de la negociació política.