Una actriu situada en una posició estàtica enmig de molts altaveus de diverses mides i distribuïts aleatòriament al llarg i ample de l’escenari i que, com la mateixa humanitat —variada, distorsionada—, van emetent sons arbitràriament al llarg de la representació. Aquests elements obren un fascinant espectacle on el gest volgudament contingut de l’actriu desdibuixa formalment qualsevol possible evocació de personatge pretèrit o conegut per construir del no-res la veu d’un individu —genèric— que projecta una profunda angoixa, un crit desesperat, que es manifesta a través d’un discurs a cavall entre l’èpica i l’onirisme. El progressiu relat que es va construint revela el profund dolor que sofreix l’individu en descriure la seva anorreació en el moment d’esdevenir part del col·lectiu i dibuixar els marcs conceptuals i reals —les fronteres, el país— de la seva existència col·lectiva.

 

Bevent d’una desesperança que sembla partir d’una concepció nihilista propera al concepte de voluntat amoral de Schopenhauer per anar a raure a les teories més recents sobre la lògica del terror d’André Glucksmann, Dimitris Dimitriadis construeix un relat dens, complex i carregat d’imatges que arrosseguen sense pietat l’espectador cap a l’epicentre d’aquest viatge obscur amarat de dolor i de mort: el viatge que la construcció i la defensa d’una pàtria ha comportat per a l’individu al llarg de la història. El contrast entre les ruïnes admirades d’un passat que simbolitzen les arrels d’un país i la simbòlica ruïna que aquesta construcció causa en l’ésser humà és una de les més belles i crues imatges que el text projecta. Un text volgudament representat per una dona, símbol de la procreació, portadora d’una vida que, paradoxalment, acabarà condemnada a l’extinció en prendre forma col·lectiva.

​

L’espectacle, dirigit per Albert Arribas, està imaginat i dibuixat amb una intel·ligència extraordinària: les mínimes variacions corporals de l’actriu —del tot significatives—, la seva treballadíssima dicció, els esmentats altaveus que gemeguen al llarg de tota l’obra —com els éssers devastats que el text desvetlla—, embolcallen un espectador inicialment desconcertat, però que progressivament es va deixant arrossegar pel discurs de l’actriu en el seu crescendo atroç cap a aquesta epifànica Via Dolorosa que permet albirar cruament com un país es construeix a partir de la mort dels individus que el componen. Cal afegir que la intel·ligència d’Arribas és plenament corresposta en escena per l’esgotadora i col·lossal exhibició interpretativa de Màrcia Cisteró, la qual combina meravellosament bé l’esmentat hieratisme corporal amb una brillant i cromàtica elocució que li permet de fer-nos arribar amb claredat l’essència del text de Dimitriadis. Ah, i un darrer elogi encara: el text en català resultant de la traducció del grec és simplement magistral: bellesa en el fraseig, riquesa lèxica i un registre del tot adient al contingut i la forma de l’obra. Val a dir, però, que tractant-se d’un treball de Joan Casas, la qualitat del producte no hauria de sorprendre ningú.

​

Cal felicitar, doncs, el TNC per la tria de l’obra i per l’encert del muntatge, però alhora també cal posar el crit al cel pel fet que una exhibició d’aquesta envergadura —dramatúrgica, interpretativa i de direcció— hagi passat de puntetes i sense fer soroll pel teatre més important del país (diumenge, la sala Tallers era mig buida). Allò que a Berlín, Londres o París esdevindria un espectacle de referència, aquí es representa quasi furtivament (quatre miserables dies de representació: quatre!) en el teatre més important del país. Potser que hi pensem una mica tots plegats.