Jordi Bordes, «Moro com a país»
(Recomana)
Moro com a país és un text implacable. La interpretació de Màrcia Cisteró, en canvi, es complexa: es mou en un registre complicadíssim que és molt apropiat per donar una nova lectura, encara més desesperada, que la que evoca l’original. L’actriu, fixa en els repartiments de La Perla29 com a notables papers secundaris habitualment, es destapa fent un paper que pot ser determinant en la seva carrera: Demostra que, ben afinada, té ànima a escena. El director Albert Arribas ha disposat l’espai buit amb uns 40 altaveus que envolten el personatge des d’on se senten sons/sorolls de la civilització.
El personatge viu el drama de la guerra civil sumat a la seva incapacitat de tenir fills. Culpa la guerra a la seva esterilitat. Però la saviesa de la proposta és que, en comptes de ser una acció molt física i cridada, s’opta per la quietud, com un exercici butoh. Després de la tempesta, ve la calma. És en aquest estadi des d’on se situa Màrcia Cisteró i, amb una veu molt lleu però clara, va desgranant la tragèdia del text. Ella ja no té força per rebel·lar-s’hi. Plora en silenci. Potser no és capaç de suïcidar-se però és que tampoc té esma per afrontar una nova vida.
En l’obra a la sala Tallers la disposició és a la italiana. Potser podria tenir més força si el públic també envoltés l’actriu. Així els sons sonarien a les espatlles i als peus dels espectadors i, sobretot, es podria copsar millor el patiment del personatge, la seva quietud. L’obra, que ja llueix una foscor de gran profunditat a la Tallers, es mereix més estada, com a mínim, a la cartellera barcelonina. Potser el personatge clou en què mor com a país. Però Màrcia Cisteró s’ha guanyat el respecte i un país sencer com a protagonista.
Tot i la seva duresa i quietud és recomanable pels amants d’un teatre selecte, que es respira pels porus.
Jordi Bordes, «La Cisteró val un país!»
(El Punt - Avui)
De Moro com a país se’n poden destacar molts mèrits. Però, sens dubte, el que llueix més és el paperàs de Màrcia Cisteró. Una peça dramàtica, des de bon començament, que es troba a un punt de la instal·lació artística per l’anul·lació de moviment i la transformació del cor grec en els sons que sonen per una quarantena d’altaveus.
El text és sagnant perquè evoca una generació víctima d’una guerra civil. La protagonista ho viu amb el seu paral·lelisme per la incapacitat de quedar embarassada. La guerra al país, la viu dins del seu ventre.
La decisió de direcció de projectar la veu d’una manera monòtona, com amb un fil de veu sense quasi ànima, que plora però no crida, i la quietud escènica també coincideixen amb Vostè ja ho entendrà, dirigit per Xavier Albertí al Tantarantana el 2011, interpretació que va significar per a Carme Sansa el premi Nacional de Cultura l’any següent.
Màrcia Cisteró és una actriu habitual de la Perla 29. Quasi sempre en papers de segona actriu, molt ben defensats. No va tenir gaire sort guanyant-se el paper de Sònia, la fidel neboda de L’oncle Vània, el primer paper de relleu d’importància que li va oferir Oriol Broggi en aquella versió el 2007 a la Biblioteca de Catalunya. Ara, s’atreveix amb una peça d’un text complex per la seva llargada però sobretot per una intensitat molt difícil. La seva desesperació és tan gran que plora en silenci, i la seva paraula, plena d’odi, ja no escup la bilis que li correspondria. Si ja va sobtar la seva desinhibició en la festa d’arrencada del TNC (Taxi... al TNC!) i a De quan somiava a l’Atrium, l’any passat, ara es demostra com una actriu valenta però també vàlida amb una peça de gran densitat.