Cal estar atents: són, tan sols, quatre funcions al TNC. És l’oportunitat de descobrir, en un paper desbordant, el talent actoral de Màrcia Cisteró dirigida amb finesa i convicció per Albert Arribas, i de gaudir de la bellesa precisa d’una traducció magistral (sí, magistral!) de Joan Casas. Moro com a país és un text trasbalsador de l’escriptor grec Dimitris Dimitriadis (1944) que, tot i no haver estat concebut per a l’escena, s’ha representat als principals teatres d’Europa.

 

Difícil de resumir, i impossible de sintetitzar, penso. Potser es pot dir que parla d’això: de com és la vida

—la mort— en primera persona (del singular i del plural), quan un país s’autodestrueix abandonat a la mesquinesa dels seus dirigents, quan cap dels futurs previsibles és fèrtil, quan la devastació no genera compassió, ni reacció, ni reflexió. És un text de 1979, pensat des de Grècia. I encara ressona. (Inquietant espai sonor i escenogràfic.) La lliçó, potser: cal pensar i cal parlar, fins i tot, o sobretot, quan tot fa difícil pensar i dir.

​

Costa dir-ne gaire res més. Albert Arribas descriu l’obra com “una febrada”. Potser, jo apostaria, com una erupció volcànica: roca densa i ardent, flux imparable, externalització d’un infern incontenible, magma de paraules inapel·lables, d’idees d’una lucidesa tèrbola de tan evident.

​

Màrcia Cisteró ja havia demostrat ser una secundària inqüestionable en multitud de muntatges recents, i els espectadors la recordaran sobretot per les seves participacions en direccions d’Oriol Broggi. Amb Moro com a país, Cisteró ha d’abordar un monòleg despietat, sense cap de les facilitats ni literàries ni interpretatives amb què els monòlegs se solen socórrer: ni una narració en primer terme del discurs, ni una posada en escena refugiada. Els controls corporal i lingüístic que exhibeix la situen a un nivell d’excel·lència màxima; sens dubte, un model de referència per als actors que vulguin estar a l’altura d’un teatre nacional.

​

Pel que fa a la traducció de Joan Casas, l’he qualificada de magistral, i ho reitero, i la reivindico com a guia i com a lliçó necessària en aquests moments en què assistim, de manera habitual, i en una regressió incomprensible, a traduccions deficients (els “afganesos” esdevenen “afgans”, i els periodistes demanen “cafè sol”, els que ploren “es sequen les llàgrimes”) i raquítiques d’estil. Perquè la qualitat és l’estil: naturalitat expressiva i rigor conceptual, equilibrats amb sentit de l’oralitat, fins i tot (com és aquest cas) quan el text original és d’una complexitat altíssima.

​

Hi insisteixo: una hora i quinze minuts de teatre sense concessions —sense deixar de fruir d’un desbordament desafiant ni un sol instant— us esperen a la Sala Tallers del TNC del 24 al 27 d’abril.