Va ser un viatge de merda senzill. De dins a fora i de fora a dins. Ho sé, jo hi era. Lliure.

Sol.

Ara estic assegut a la cadira de la mama. A casa, a dins. Una olor de por mʹenvolta. Com de branques i gluc-glucs.

No. Encara no.

Sóc un mut amb un cos que guarda silenci.

Sí, queda tan poc de mi mateix que no sé si arribo a ser jo mateix. Laxaré el cul, això mateix.

Pensaré en lʹhome, en els seus passos, la seva vergonya.

Ara plou. També aquí, des dʹon sóc.

Jo era mut aleshores no sé quan.

I ara no i per això parlo.

O potser jo no era mut aleshores no sé quan, i ara sí.

O, més possible encara, no sóc jo que parlo i algú parla per mi.

Algú o alguna cosa.

En primera persona, per exemple.

Ben lluny dʹun mateix, mirant de sobreviureʹm.

O tant li fot.

Diguem que sóc mut i que aleshores ho era també, de mut.

O encara molt millor.

Jo era mut aleshores, ara no ho sóc fins que calli i després seré mut una altra vegada.

Diguem que és això i que com sempre això és mentida.