El mite de la nimfa marina Galatea, el ciclop Polifem i el pastor Acis va sorgir estretament vinculat al terreny de l’illa de Sicília, presidida per l’amenaça latent del volcà Etna, travessada pel riu Acis i rodejada de gegants roques volcàniques dispersades per la costa siciliana. El poeta grec Teòcrit, pare de la poesia bucòlica, ja va relatar al segle III a.C. els amors entre Galatea i Polifem, si bé sembla que va ser tres segles després que el mite va cristal·litzar definitivament gràcies a les Metamorfosis d’Ovidi, on els amors entre Acis i Galatea desperten la ira del monstre.

​

Durant els inicis de la modernitat europea, en un context de forta revisitació de la cultura grecoromana, el mite d’Acis i Galatea va gaudir d’una enorme popularitat i va ser recreat per grans artistes com Cervantes, Poussin, Góngora o Lully, sovint interessats en el poderós sacrifici amorós enfront les desfermades forces de la naturalesa. Com si el pastor Acis, tot i ser fill del déu Pan i de la nimfa Simetis, encarnés l’humà confrontat a la divinitat amb la força de l’amor, i de vegades fins i tot arribés a aparèixer com una figura cristològica. Com si davant els cicles de la naturalesa i la ruïna inevitable de tota construcció material, els volàtils afanys humans poguessin aspirar a alguna mena de transcendència.

​

Quan Händel va compondre el seu Acis and Galatea, a partir del llibret de John Gay amb probable col·laboració d’Alexander Pope, feia dècades que Anglaterra havia decapitat el seu monarca i s’havia endinsat en les lluites partidistes de la modernitat parlamentària. L’explotació de les colònies estava donant un impuls definitiu al naixement de noves elits de tipus urbà i mercantil, mentre minvaven els privilegis de l’aristocràcia i molts nobles es veien arrossegats a barrejar la seva sang amb descendents de grans fortunes burgeses.

​

Amb aquest rerefons, la lluminositat musical d’aquesta mascarada pastoral de Händel —que esdevindria l’òpera més representada en vida del compositor— voreja més d’un abisme i deixa entreveure trasbalsadors clarobscurs que recorren subterràniament l’ambient bucòlic, i lleugerament malenconiós, d’una òpera que condensa amb fascinadora plasticitat algunes de les nostres grans tensions essencials.