Fa un temps l’atzar ens va reunir en un recital sobre Jacint Verdaguer. Vam començar a llegir-lo, a indagar sobre la seva vida, a capbussar-nos-hi. Tot i que a estones s’evidenciava l’abisme que ens separava d’aquells versos, també vam sentir que, sota les circumstàncies biogràfiques i la grandiloqüència, sota la desmesura i l’expressivitat abrandada del seu jo poètic, hi bategava una ànima ben propera a la nostra, del tot allunyada de la visió estereotipada i folklòrica del poeta amb què sovint se l’havia presentat de manera interessada.

    Especialment reveladores resultaven algunes fites del darrer Verdaguer, el més desencantat: un poeta que se sap maltractat, calumniat i silenciat, i que es rebel·la apostant amb insistència per una literatura del jo que denuncia les injustícies de la seva societat i que, encara avui, ens interpel·la. 

    Ara ens hem volgut apropar a la seva figura fugint d’apriorismes i llocs comuns, sense complexos ni prejudicis, i amb una certa alegria. Aquest és tan sols el nostre Verdaguer.