Virginia Woolf és, probablement, una de les millors dramaturgues que ha donat el teatre occidental. I, en canvi, l’extraordinària qualitat de la seva producció dramàtica encara queda lluny de ser justament reconeguda.

     Es tracta d’una vella història que a casa nostra ens resulta massa familiar, perquè en certa manera també és la història del teatre de Mercè Rodoreda —de qui només es va arribar a estrenar una obra en vida seva, quatre anys abans que morís— o de Caterina Albert —la qual, abans d’adoptar el pseudònim de Víctor Català, havia compost una dotzena de peces teatrals, a banda de començar-ne una altra dotzena, però en canvi cap d’aquestes obres no van començar a pujar als escenaris fins pòstumament, i gairebé a comptagotes.

     És cert que, en el cas de Woolf, la seva producció dramàtica es limita a una única obra, Freshwater (Una comèdia), enllestida l’any 1935 però començada a escriure l’any 1923 —més o menys al mateix temps que redactava la seva primera gran novel·la, Mrs. Dalloway. Però aquesta única obra és tan complexa i brillant, que per si sola ja mereix ocupar un lloc eminent dins el cànon teatral del segle XX.

     La relació de Virginia Woolf amb el teatre, perxò,  no es limita a la comèdia Freshwater. L’autora va escriure diversos assaigs sobre les arts escèniques, conscient del valor problemàtic de la performativitat en contrast amb els discursos estrictament textuals. I, publicada un any després del seu suïcidi, la seva novel·la Entre els actes —una apassionant indagació sobre l’art de l’escenari a través de l’ambiciós espectacle performatiu d’una tal Miss La Trobe— a més de relatar la vida transcorreguda als entreactes també donava vida a l’obra representada, amb uns diàlegs teatrals tan fascinants com l’escenificació imaginada. 

 

El punt de partida de Freshwater sembla un acudit: una fotògrafa, un filòsof, un pintor, un poeta i una futura actriu passen les hores plegats en un aparent reducte de pau i tranquil·litat, lluny de la gran ciutat. Es tracta de figures ben conegudes del món cultural victorià britànic, però l’aparença de sàtira historicista d’aquesta elit cultural —probablement ja oblidada per bona part de les generacions posteriors— no rebaixa en absolut la universalitat de la comèdia que Woolf ens proposa. 

     En efecte, malgrat les múltiples referències culturals amb què està escrita, el dispositiu dramatúrgic funciona de meravella sense necessitat de conèixer els referents de l’obra perquè els seus conflictes són tan universals com la problemàtica relació entre generacions, la difícil comunicació entre ànimes irremeiablement solitàries, les violències que encobreix qualsevol vida aparentment reposada, la frustració dels afanys de transcendència en un món sense grans autoritats estables ni perdurables, o l’ambivalent relació de dependència i rebuig entre una modernitat i la tradició que l’antecedia.

     La comèdia no només posa al centre les violències que es deriven de tot intent de capturar la realitat en imatges volgudament duradores; també reflexiona sobre la possibilitat de posar-se en crisi individualment i col·lectivament, fins i tot «d’alliberar-se», sigui el que sigui el que això signifiqui, gràcies al reconeixement de la contingència de la pròpia identitat, així com de les múltiples dependències —tant físiques com «imaginàries»— que travessen qualsevol existència. Així, retratant àcidament la generació de la seva tia-àvia (la fotògrafa Julia Margaret Cameron), Virginia Woolf també estava bastint d’alguna manera un esmolat autoretrat que posava contra les cordes la seva pròpia generació, la qual s’havia afanyat a «trencar» al més aviat possible amb les dèries dels grans tòtems de la generació anterior.

     En aquest sentit, no sembla gens casual que dins d’aquest univers aquàtic en què totes les certeses esdevenen en certa manera «líquides», trobem un estrany fil que connecta «l’aigua dolça, fresca» del poble de Freshwater amb «l’aigua tèrbola» que suggereixen les sigles del districte londinenc on residien l’autora de la comèdia i el seu cercle d’amistats, West Central, tal com la comèdia ens recordarà quan un personatge decidir fugir de Freshwater per anar-se’n al WC...

 

Pocs mesos abans de morir, Virginia Woolf va dedicar un assaig preciós a Ellen Terry, primera dama del teatre britànic. Des de la seva maduresa creativa, Woolf reconeixia en l’autobiografia de Terry l’obra d’una veritable escriptora malgrat que l’actriu s’hagués «avergonyit» dels seus esbossos literaris. En certa manera, aquest assaig tancava el cercle encetat amb Freshwater, sobretot si tenim en compte que la mateixa Woolf havia «rebaixat» la seva pròpia peça teatral —tal com bona part dels estudis sobre l’escriptora no deixen de recordar-nos, en una mostra de mandra intel·lectual que durant un segle ha privat l’obra de l’atenció que li escauria.

     (L’actriu Ellen Terry, per cert, també va ser la mare de dos creadors escènics excepcionals: Gordon Craig i Edith Craig. Si bé Gordon Craig és segurament més conegut per la profunda influència que va tenir arreu d’Europa sobre l’art de la posada en escena, la seva germana Edith Craig també va ser una dona de teatre de gran rellevància. Actriu, productora i dissenyadora de vestuari, a més de sufragista i lesbiana, Edith Craig serviria de model a Woolf precisament per al personatge de Miss La Trobe, l’enigmàtica protagonista d’Entre els actes.)

 

Realment és de celebrar que els Teatres del Farró, amb una encomiable vocació de servei públic, hagin decidit inaugurar el nou Teatre La Fàbrica amb aquesta proposta tan ambiciosa que fa pujar deu intèrprets a escena, i que serà l’estrena a l’Estat espanyol d’aquesta obra mestra de la gran Virginia Woolf.