Al seu Diccionari filosòfic de 1764, Voltaire presentava els cans de la següent manera: «Sembla que la natura hagi donat el gos a l’home per a la seva defensa i per al seu plaer. És el més fidel de tots els animals, el millor amic que pot tenir l’home». La idea faria fortuna, fins al punt d’arribar a ser una dita ben popular, encara avui dia. A la mateixa definició, l’enciclopedista també plantejava l’existència de diferències abismals entre algunes races, es preguntava per què el seu nom ha esdevingut un insult en moltes llengües i reflexionava sobre el motiu pel qual se l’adorava a l’antiguitat. Finalment, destacava la reputació de Cèrber, emparentat pels seus tres caps amb nombroses trinitats mítiques com les parques o la tríada Júpiter-Neptú-Plutó, i tancava l’article mostrant-se dolgut per no haver dedicat una entrada també als gats.

       Les reverberacions simbòliques del gos tenen un caràcter ambivalent. Per a moltes cultures es tracta d’un animal psicopomp, que després de la mort condueix les ànimes envers la ultratomba, però al mateix temps se’l relaciona sovint amb ancestres mítics representatius dels orígens civilitzatoris. Per una banda és percebut sovint com a emblema de fidelitat; per una altra, és considerat impur en diverses religions, a vegades amb l’honrosa excepció d’algunes races «nobles», com els llebrers. Valuosos com a admonitoris pastors ramaders, alhora que representants d’una virilitat incontinent, els quissos estan dotats amb un olfacte capaç de percebre i anticipar l’invisible, per la qual cosa també poden erigir-se en ombrívols emissaris d’una urgent necessitat de regeneració mitjançant la catàstrofe.

       La Biblioteca del Pseudo-Apol·lodor narra que Hèracles va realitzar dotze proeses com a expiació per haver assassinat, en un atac de bogeria, la seva dona i els seus fills. Per exemple, hagué d’arrencar la pell al lleó de Nemea, matar l’hidra de Lerna o capturar el toro de Creta. Entre els últims monstres que aquest heroi civilitzador va vèncer en el seu procés de redempció destaquen, precisament, dos gossos germans: Ortros i Cèrber. 

 

«Així, al desè treball, li fou ordenat portar d’Eritia les vaques de Geríones. Eritia era una illa situada prop de l’Ocèan, que avui s’anomena Gadira. Hi habitava Geríones, fill de Crisàor i de Cal·lírroe, la filla d’Ocèan; el seu cos era compost de tres homes units en un de sol pel ventre i dividit en tres a partir de les illades i de les cuixes. Posseïa unes vaques roges que tenien per bover Euritió i per guardià Ortros, el gos de dos caps nascut d’Equidna i de Tifó. [...] Arribat a Eritia, s’acampa al mont Abant. El gos, en veure’l, l’ataca; però ell el colpeja amb la clava i mata també el bover Euritió, que havia vingut en ajuda del gos. Menetes, que pasturava per aquella rodalia les vaques d’Hades, feu saber a Geríones el que havia passat. Aquest va aconseguir Hèracles que menava les vaques per la vora del riu Antemunt, encetà un combat amb ell i morí sota les seves fletxes.»

 

I ja després d’això, a Hèracles només li faltaria robar les pomes daurades de la immortalitat al Jardí de les Hespèrides, abans d’enfrontar-se per últim al gos que vigilava l’entrada de l’infern:

 

«Com a dotzè treball li fou ordenat de portar Cèrber de l’Hades. Aquest tenia tres caps de gos, com a cua una serp i al llom hi tenia caps de serps de tota mena. Quan Hèracles es disposava a anar-lo a cercar, arribà a Eleusis [...]. Com que no podia contemplar els misteris perquè no s’havia purificat de la mort dels centaures, Eumolp el va purificar i llavors va ésser iniciat. Arribà a Tènar, a Lacònia, on hi ha la boca del camí de davallada cap a l’Hades, i hi entrà. [...] Hèracles va demanar Cèrber a Plutó, i Plutó li ordenà que se l’emportés si el vencia sense les armes que duia. Va trobar Cèrber a les portes de l’Aqueront: protegit amb la cuirassa i embolcallat en la pell del lleó, li abraonà el cap i no deixà d’estrènyer la presa fins que la bèstia es va retre, tot i les mossegades que rebia de la serp que formava la cua. Després d’haver-lo capturat, [...] quan hagué mostrat Cèrber a Euristeu, el retornà a l’Hades.»

 

Resulta ben significatiu que els mítics Cèrber i Ortros —com tantes altres qüestions rellevants, al capdavall— tinguin a veure amb la idea de llindar. El gos Cèrber vigila la porta entre la vida i la mort, frontera primigènia per a la consciència humana perquè possibilita reconèixer la subjectivitat de cada persona com una realitat autònoma i, per tant, permet considerar-la potencialment lliure malgrat les barreres temporals. Els horitzons que caracteritzen el gos Ortros, en canvi, són de caire espacial. Ortros, que en grec significa ‘ocàs’, abans de ser un gos guardià a la gaditana illa d’Eritia, més enllà de Gibraltar, segons altres poetes havia pertangut inicialment a Atles, el cèlebre tità condemnat a carregar l’esfera celeste damunt les espatlles. Sigui com sigui, tant la volta celeste com l’illa d’Eritia remeten als confins del món en la seva completesa: tancades en un mateix espai finit, totes les vides coexistents estan relacionades entre si per una solidaritat conceptual que podem ignorar o camuflar, però que determina un rotund marc indefugible.

       Sovint els monstres mitològics encarnen la memòria boirosa d’una humanitat primigènia sorgida al paleolític fa més de dos milions d’anys, singularitzada per preocupacions estètico-simbòliques des del paleolític superior, fa uns quaranta mil anys. És en aquest període prehistòric que algunes investigacions actuals situen el naixement del gos com a espècie (canis lupus familiaris) a partir de llops que s’haurien autodomesticat buscant restes de caçadorsrecol·lectors. De fet, sembla que de manera espontània les domesticacions primitives es produïren quan algunes bèsties salvatges carronyeres van perdre la por als éssers humans en aproximar-s’hi amb freqüència per alimentar-se de les seves deixes i, amb el temps, la selecció dels exemplars més dòcils propicià l’aparició de noves variants genèticament diferenciades.

       Els gossos, d’acord amb alguns estudis recents, foren la primera espècie nascuda d’aquests contactes. En el seu cas, per exemple, s’ha detectat que l’afany de sociabilitat que els caracteritza coincidiria amb l’arquitectura cromosomàtica de la malaltia de Williams-Beuren, la qual afecta una petita minoria de la població humana. O que les diferències cranials apreciables entre llops i gossos es deurien al fet que els humans primitius haurien preferit la companyia d’exemplars joves —els llobatons solen presentar caps menys allargats— per tenir-hi un major control i influència. Darrere aquestes modificacions genètiques, doncs, s’hi amagaria una selecció que no sembla gaire pertinent titllar de «natural», perquè van ser els humans els qui privilegiaren el contacte amb alguns llops més dòcils, fins a convertir-los treballosament en els fidels animals de companyia que Voltaire celebraria com a millors amics de l’home.

       Val la pena tenir-ho present abans de deixar-nos arrossegar per l’entusiasta ímpetu amb què tants xamans de la depredació branden les seves esotèriques pells de llop. Potser tenen una certa raó quan ens empenyen a veure el nostre món com una jungla, però menteixen sense escrúpols quan celebren que una llei basada en el domini de l’agressivitat pugui imposar-hi l’ordre. Els sistemes legislatius perpetuen privilegis i acumulen així destructives bosses de violència que tard o d’hora acaben esclatant; però les lleis de la naturalesa sempre es mostren alienes als miratges identitaris i, per tant, acaben rebentant qualsevol lògica basada en la propietat. Les selves, com ens recorda el diccionari, són altament heterogènies i diverses. I allò que les caracteritza, sobretot, és el fet d’estar poc alterades per l’empremta humana.

       En el cas que vulguem emmirallar-nos en imaginaris botànics que ens emancipin del supremacisme legalista que violenta les nostres llibertats, doncs, seria molt més honest assumir que el nostre món es correspon millor a la imatge del jardí, amb el seu perpetu risc d’extingir-se si se l’abandona als atzars de la naturalesa, en comptes de prendre com a models la jungla o la selva. En aquest sentit, també els gossos ens conviden a concebre amb justesa el valor de la vida humana, qüestionant aquelles narratives lucrativament tendencioses en què es glorifica que l’home sigui un llop per a l’home. De la mateixa manera que la cultura —el conreu de la terra sotmetent-la certs treballs i cures per fer-la fèrtil— resulta necessària per propiciar l’existència de qualsevol jardí, en un gos hi tenim el paradigma animal de la influència idiosincràtica que l’educació exerceix sobre la vida humana, fins al punt de convertir-la en una realitat primordialment social i dependent dels altres.

       No hauríem d’oblidar, tanmateix, l’essencial ambivalència que ressona en la impuresa ancestral dels gossos, relacionats tant amb el trànsit de la mort com amb les catàstrofes de la vida. Especialment quan els processos educatius han vist deslegitimada la pretensió d’universalitat que caracteritzava el seu idealisme tradicional. Amb una visió competitiva del món resulta difícil, si no impossible, concebre l’educació sense violentes lògiques depredadores que en privilegiïn el caràcter funcional, objectivador, comptabilitzant-ne beneficis i perjudicis materials. I aquesta agressivitat, en un pompós entusiasme que malda per emmascarar les més naturals perplexitats, tendeix a oblidar la nostra fràgil consistència.

       El dia que els gossos parlin, a més de veure’s abocats a compartir els paradoxals abismes simbòlics que travessen l’existència humana, és probable que d’alguna manera qüestionin la seva atàvica fidelitat. O, fins i tot, que ens recordin perplexos la definició d’amistat que havia proposat el pare de la Il·lustració al mateix diccionari filosòfic en què els caracteritzava a ells com els millors amics que pot tenir l’home:

 

«L’amistat és el matrimoni de l’ànima, i aquest matrimoni està subjecte al divorci. És un contracte tàcit entre dues persones sensibles i virtuoses. Dic sensibles, ja que un frare, un solitari, pot no ser algú dolent i viure sense conèixer l’amistat. Dic virtuoses, ja que les males persones només tenen còmplices; els voluptuosos tenen companys de disbauxa; els interessats tenen socis; els polítics congreguen facciosos; el comú dels homes ociosos té relacions; els prínceps tenen cortesans; només els homes virtuosos tenen amics.»

 

De la mateixa manera que cada cosmovisió pot alterar la validesa de conceptes fins aleshores valuosos —«home», «ànima», «pur»—, també les virtuts o els ideals acaben revelant-se tard o d’hora com terribles mecanismes de violència quan oculten i perpetuen desigualtats injustes. I qualsevol sentit de justícia, igual que tots els fràgils llindars humans, sempre es manté en equilibri inestable.

       Fa poc menys de vint anys, el barceloní Canòdrom de la Meridiana va tancar arran de l’augment dels impostos sobre les apostes. Era l’únic que quedava en actiu a tot l’Estat des del tombant de segle i, pel que es veu, en el moment de clausurar-lo hi havia uns set-cents llebrers malvivint a les gosseres de Santa Coloma on es guardaven els animals mentre no competien. Si us passegeu pels barris propers, no serà rar que us creueu amb descendents dels exemplars que acolliren algunes persones de la zona, en una campanya per salvar aquests animals de ser enviats a altres països o sacrificats si ja no donaven més de si.

       Precisament, a l’escruixidora obra que teniu entre mans, la Lluïsa Cunillé ha decidit emmirallar la nostra humanitat amb aquesta delicada raça de gossos sense gaire pèl, molt apreciats per la seva gran fortalesa i voluntat, però que alhora cal abrigar a l’hivern amb alguna peça de roba perquè no passin fred.

       Compte amb El gos, que mossega.

​

                                                             Albert Arribas